“Quan el poder crida una persona a l’estrada per jutjar les seves idees, s’arrisca que l’acusat accepti l’enfrontament, que digui alt i fort que no es penedeix de res, que allò que se l’acusa està disposat a tornar-ho a fer tantes vegades com sigui necessari. I llavors, la tasca de la defensa és denunciar la mentida de l’Estat, desvetllar la naturalesa política de l’acusació i demostrar que allò que anomena justícia no és res més que autoritarisme disfressat (...). És llavors que el procés de l’Estat contra els seus enemics es transforma en un procés de l’Estat a si mateix. I quan el poder se n’adona, llavors, sovint ja és massa tard. Ja ha perdut”. Aquest text l’ha escrit l’advocat suís Olivier Peter al pròleg del llibre de Benet Salellas Jo acuso, una guia basada en l’obra de Jacques Vergès Estratègia judicial en els processos polítics. Salellas ho ha estudiat a fons i ho ha posat en pràctica amb anterioritat. Però va ser en la primera sessió del judici de la Causa general 20907/2017 que, digne hereu de Tià Salellas, l’exdiputat cupaire va desplegar tota la seva capacitat en prime time judicial. A molts els va sorprendre, però Salellas està perfectament entrenat. Ara bé, la victòria de Salellas no va arribar en la seva exposició de les qüestions prèvies. Va arribar a la segona sessió del judici al blindat palau de la plaza de la Villa de París, quan la fiscalia hi va caure de quatre grapes i va ser, per tant, l’acusació la que va convertir en polític un judici que se’ns ha repetit ―ho ha fet el propi Xavier Melero― que és exclusivament penal. Fals. Que el fiscal Javier Zaragoza digui que és un judici “en defensa la democràcia espanyola” o que el també fiscal Fidel Cadena digui que “la sobirania del poble català no és possible” és una victòria de la tesi del judici polític. Del jo acuso. No sé si han perdut ―sobretot amb la vista posada a la segona part del judici a Estrasburg―, però, de moment, hi han caigut de quatre grapes.

Que el fiscal Javier Zaragoza digui que és un judici “en defensa la democràcia espanyola” és una victòria de la tesi del judici polític. De moment, hi han caigut de quatre grapes

Madrid són molts Madrid. D’entrada dos. El Madrid ciutadà, excepte quatre nostàlgics, viu aliè al que passa al Suprem. La ciutat segueix amb el seu pols habitual, sempre accelerat, sempre amb el turbo, sempre vital, sempre amb un peu en l’hedonisme que serveix de vàlvula de seguretat contra tripartits de dretes. És el Madrid a qui divendres es dirigirà l’anunci de l’exhumació definitiva del general Franco. El Madrid de l’Estat, que es veu a cada passa per cada carrer d’un imperi on no es ponia mai el sol, és una altra cosa. L’Estat, el menys profund, viu a cavall de dos microcosmos igual d’accelerats. El de la carrera de San Jerónimo, on hi ha el Congrés, i el del Tribunal Suprem. Dos mons entrelligats. Sense judici, Pedro Sánchez no estaria ara decidint amb el seu guru Iván Redondo si les eleccions seran el 14 o el 28 d’abril, que és el que en realitat preocupa més aquests dies als periodistes i als polítics de la Villa y Corte. Però és que sense el judici, Mariano Rajoy encara seria president. Catalunya, aquest afer penal, ja ha provocat una repetició electoral i ha fet caure dos presidents.

I, espera’t. Perquè si no es resol, continuarà marcant la política espanyola. El Madrid-Estat s’hauria d’assemblar més al Madrid-ciutat. L’Estat s’hauria d’assemblar més a Espanya. Potser ha existit l’Espanya dels balcons. Com ha existit la Catalunya dels balcons. Però el clima social, per molt que s’entossudeixi la dreta atiant l’odi, permet perfectament trobar una solució política, que arribarà per decantació. Ja és hora que es jutgi els polítics catalans pels fets d’octubre. Però ho han de fer els ciutadans a les urnes. I en un estat d’excepció, això és impossible. L'única cosa bona del judici, és que després només quedarà la política. I per això era important el clima. Per això era important un govern amb més voluntat de pau social i condicionat per l’aritmètica parlamentària per catalans, valencians i bascos. Una Espanya més semblant al pacte del Botànic. Però l’estratègia d’ERC i dels postconvergents no ha funcionat tan bé com la de Salellas. Els qui hi han caigut de quatre grapes aquí són ells. Potser resulta que a Catalunya hi ha, ara mateix, millors penalistes que polítics. Potser.