Jo sí que vull Neymar. Quan escric aquestes línies, la telenovel·la encara està en marxa, però sigui quin sigui el final de la negociació, no canviaran els arguments. A veure si m’explico, a risc de ser titllat de culer defectuós.

El pas del temps ha donat encara més dimensió al que vam viure al Camp Nou, sobretot en l’era Guardiola. El Barça era sexy. Tant, que es va ampliar la base (no sé si els sona) i l’univers dels aficionats al futbol va créixer. I la gran virtut va ser que parlàvem de valors, d’estil, d’ADN, però sobretot de tàctica! De futbol! Perquè mai havíem vist jugar així a l’equip i ens preguntàvem com ho feien. I parlàvem del fals 9 i de pressionar al davant i de trobar espais. Guardiola va posar mètode a la filosofia Cruyff.

Però per què això fos possible, va caldre una conjunció dels astres. L’existència de manera coetània de Xavi, Iniesta, Piqué, Puyol, Busquets, Pedro o Valdés. Jugadors que havien mamat una manera d’entendre el futbol. I, clar, Leo Messi. Després Guardiola ha repetit èxit, al Bayer i al City, que juga com els àngels. Però el City no ha canviat la manera de veure el futbol, la història del futbol. No ha estat disruptiu. Al Barça, sí. Al Barça va ser Fosbury que va canviar la manera de saltar. Un abans i un després. Com quan Dick Fosbury va crear una nova manera de superar el llistó el en salt d’alçada. 20 d’octubre del 1968. Ciutat de Mèxic. Estadi Olímpic. Un noi ros de 21 anys i 1,93 d’alçada se suspèn a l’aire... d’esquena al llistó.

I ara què? Doncs ara, el Barça ha de tenir l’ambició de tornar a protagonitzar un canvi de rasant

De l’època Pep són els partits per emmarcar del Barça. Aquell 2 -6 del 2 de maig del 2009 al Bernabéu, que canvia la història amb el fals 9. El 5-0 la temporada següent. I, sobretot, la final de Wembley contra el Manchester United aquell 2011. I encara hi ha espines clavades. El millor Barça de la història, segurament, és el del 2009-2010. El de l’any de la final que es jugava al Bernabéu. Haver guanyat la Champions a casa de Florentino hauria estat la cirereta. I haurien estat 3 Champions seguides. Però entre els àrbitres, un volcà de nom impronunciable i l’ansietat ens vam quedar sense aquella final. Qualsevol altre equip, després dels quatre anys de Guardiola, s’hagués fos. Això és el que duren els grans equips. Un cicle de cinc anys. Però el Barça en porta 10. O 15, si hi sumem, que cal fer-ho, l’era Rijkaard. I això només té una explicació, i no és el model, perquè el model s’ha trencat. L’explicació es diu Leo Messi.

I ara què? Doncs ara, el Barça ha de tenir l’ambició de tornar a protagonitzar un canvi de rasant. Tornar a reinventar el salt d’alçada. Una nova revolució. Una nova era. Un altre abans i després. Però ara no ho pot fer. Els dos últims anys s’ha comprovat com en el moment decisiu de l’equip és impotent. Messi no ho pot tot. I Messi s’acabarà. I llavors, diu la lògica, anuncien els àugurs, vindrà una llarga travessa del desert. El Barça ja va acabar deprimit la temporada passada. Cal que hi hagi canvis. Cal que a la banqueta hi arribi, posem per cas, Xavi Hernández. Cal que a la presidència hi arribi, posem per cas, Gerard Piqué. Cal que Riqui Puig, que té 20 anys, es consolidi. Cal que Ansu Fati, que en té 16, creixi. O Carles Pérez, que en té 21. I qui diu ells, diu Frankie de Jong. Ells i Xavi estan cridats a tornar a donar al Barça el seu ADN. Un joc que generi la literatura que va generar el Pep Team. Però mentrestant, amb Messi de baixada (ja en té 32) podem decidir si aquesta transició es pot fer com agrada als catalans, que és patint i deprimits. O es pot fer disfrutant. I guanyant títols. Amb Neymar, que en té 27. Amb Griezmann, que en té 28. Es tracta que, sense perdre del tot l’essència, es faci una transició mantenint l’ambició de guanyar-ho tot.

I una altra cosa. Al final, el Barça és més que un club i no ha de deixar de ser-ho. I la base ha de ser la Masia, una manera de jugar i uns valors. Però això es pot adaptar al segle XXI, quan el futbol és un espectacle de masses. Un negoci. I, per generar ingressos, algú renunciarà a la possibilitat de veure cada setmana, junts, Messi, Suárez, Griezmann i Neymar, sigui a l’estadi o per televisió? Així que, com deia Guardiola, cordeu-vos el cinturó, perquè ens ho passarem bé.