“No tiene permiso para rescatar”. Ho hauria pogut dir de moltes maneres. Hauria pogut fer servir arguments més elaborats. Fins i tot VOX s’ho treballa més i argumenta que l’Open Arms cau el que en economia es diu llei de les conseqüències no desitjades. Com que els traficants de persones de Líbia saben que hi ha barques que els rescataran, envien vides humanes al mar amb el combustible just per arribar on hi ha els barcos de rescat, però mai per arribar a la costa de cap país. Però no, Carmen Calvo, tota una vicepresidenta del govern espanyol, ha dit que l’Open Arms “no tiene permiso para rescatar”. I qui se suposa que li ha de donar el permís “para rescatar”, senyora Calvo? El govern espanyol? No el dona el dret internacional del mar? No és, de fet, una obligació jurídica? Faci servir altres arguments, però no aquest, sisplau. Un govern socialista, un govern d’esquerres, no pot dir que algú mereix ser sancionat perquè va rescatar algú sense permís. La política, se suposa, va més enllà dels interessos, del poder pel poder. La política, se suposa, també va d’ideals. I en aquesta assignatura Pedro Sánchez ha batut el rècord del món de velocitat de desprestigi. D’oferir el port de València a l’Aquarius per “complir els compromisos internacionals en matèria de crisis humanitàries” i acollir a 600 persones “abandonades a la seva sort” fa només un any, a l’espectacle vergonyós d’aquest estiu.

Òscar Camps rebrà una multa de 900.000 euros per mosca collonera. Abril-Martorell, nomenat pel PP i ratificat per Sánchez, un sou milionari

“No tiene permiso para rescatar”. Doncs, escolti, li diu a la Fiscalia que porti l’Open Arms al jutge Marchena. Segur que hi troba un delicte de rebel.lió. A alta mar, això sí. “Nuestro país es un estado de derecho y sus instituciones, poderes públicos y ciudadanos estamos sometidos todos a las leyes, nadie está a salvo de esto”. Els sona? Doncs, sí: “incluido un barco”. “No tiene permiso para rescatar”, ha dit Calvo. Podria parlar als seus administrats com a persones adultes. Explicar, per exemple, la tossuderia de la geografia. El paper clau que té Espanya en el que s’anomena “pressió migratòria”. Podria explicar que l’Europa fortalesa també descansa en la relació que tingui Espanya amb el Marroc, per exemple. Però, sobretot, podria explicar que Òscar Camps és una mosca collonera enmig de grans interessos polítics i d’un negoci opac. Sí. Mirem amb menyspreu Donald Trump i fa temps que construïm murs més alts i sofisticats que són un gran negoci. Per a la italiana Leonardo (amb interessos a Líbia i participada per l’Estat de Salvini). Per a la francesa Thales. Per a l’europea Airbus. I, ah, per a l’espanyola Indra. L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex), amb seu a Varsòvia, té un pressupost de 250 milions d’euros anuals per controlar el Mediterrani. I aviat podria ser de 1.000. I té contractes, per exemple, amb Indra. L’empresa, paradoxalment amb seu a l’avinguda Brussel·les d’Alcobendas, dona feina a 35.000 persones controlant 5.000 quilòmetres de fronteres marítimes, aèries i terrestres. Indra, presidida per Fernando Abril-Martorell i amb l’exministre Miguel Sebastián col·locat per Sánchez com a vocal, fa la guerra. Indra, controlada en un 18,7% per la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), en controla les conseqüències. A la Guàrdia Civil li ha fet el Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE), una xarxa de centres distribuïts per tota la costa i les illes, amb radars i sensors electroòptics, que permeten detectar qualsevol persona o objecte no identificat. Per què després vingui l’Open Arms a molestar. No tot són les simples ganivetes de la tanca de Melilla i Ceuta. Per cert, posades pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, amb José Antonio Alonso de ministre d’Interior. És molt més que això. Després de Schengen, és la frontera com a legitimadora del poder polític... i econòmic. Òscar Camps rebrà una multa de 900.000 euros per mosca collonera. Abril-Martorell, nomenat pel PP i ratificat per Sánchez, un sou milionari.