Leo Messi va arribar a París i es va instal·lar a l'hotel Le Royal Monceau, un cinc estrelles amb vistes a l'Arc de Triomf. La seva és una suite que costa 14.500 euros la nit. L'habitació té un bar privat amb productes selectes francesos, un gran saló amb sofàs de luxe, zona de treball, un vestidor on podria viure vostè (o jo) i un bany ple de llum amb banyera i dutxa de vapor. Els mobles de disseny contemporani són de l'interiorista francès Philippe Starck. El dormitori té roba de plomes i tele de pantalla plana amb 99 canals de 20 països. I aquí s'estaran els Messi fins que trobin casa a París. Res que no se sàpiga a aquestes altures, però que no deixa de ser significatiu per aquells que defensaven que Messi havia de renovar amb el Barça per un euro. Estem parlant d'una altra cosa. Estem parlant de milionaris que tenen un ritme i un estil de vida que no és apte per a romàntics del futbol.

L'hotel de Messi és el símbol del que ha passat. A hores d'ara, tant Joan Laporta, com Leo Messi, com Javier Tebas tenen partidaris i detractors i arguments a favor i en contra en aquesta història inesperada del segon estiu de merda que vivim. Però una cosa és inapel·lable. Han guanyat els diners. Els socis i aficionats del Barça es poden sentir finalment com els de l'Espanyol quan es comparen econòmicament amb el Barça. Ara ho entenen. Amb una diferència. El Barça era, és, un club propietat dels socis, que aconseguia ingressos per les vies clàssiques. Samarretes, carnets i patrocinadors. El PSG els rep de Qatar Investment Authority, l'artefacte financer i geopolític creat per Qatar, un estat ric en petroli i gas que porta invertits centenars de milions en el PSG. Qatar, per cert, aquest país acusat de finançar el gihadisme, i que ja va patrocinar el Barça per vergonya del club.

L'adeu de Messi, a part de tornar el Barça al victimisme, sacrificant el messies a la creu, és el gran símbol de la victòria definitiva dels diners, que tot ho poden, encara que sigui davant de l'odi de la resta del món, que creuen que els enveja

Perquè el futbol ha canviat. Hi ha un altre ordre mundial. Els petrodòlars i els nous rics han guanyat, com ja van guanyar amb Neymar. Una altra cosa és com el Barça va gestionar aquells 222 milions. L'adeu de Messi, a part de tornar el Barça al victimisme, sacrificant el messies a la creu, és el gran símbol de la victòria definitiva dels diners, que tot ho poden, encara que sigui davant de l'odi de la resta del món, que creuen que els enveja. Els rics ho compren tot, generen inflació, expulsen els pobres i, sobretot, no tenen ànima. Al cap i a la fi, són uns tronats. Però als rics tant els fa, perquè viuen a la seva bombolla pensant que són invencibles i eterns. I el Barça i el Madrid, destronats, volen tornar a sopar a la seva taula. D'aquí la Superlliga, que està per sobre dels sentiments i dels dos anys que li quedaven a Messi al Barça. I és la gran aposta de Laporta, que s'ho juga tot en aquest invent.

L'adeu de Messi té un curt termini amb un dolent, el PSG, el nou ric, a qui tothom odiarà. Però a mitjà termini és el final del futbol com l'hem conegut, del Barça com l'hem conegut, de la Lliga espanyola com l'hem conegut, dels ascensos i descensos, de la meritocràcia del futbol, dels aficionats, de la Champions els dimecres. El que ve serà un altre futbol, més proper a l'NBA, un espectacle més que un esport, amb més crispetes que entrepans de botifarra.