Les mesures d’excepció a tot el món per combatre el coronavirus estan restringint les llibertats individuals fins a extrems inèdits en períodes de pau. Un terç de la humanitat està confinada per ordres dels governs respectius, que han aprovat més poders per a l’Estat i més mesures de control als ciutadans, sense cap mena d’oposició. O amb aplaudiment als balcons. En l’era del Gran Germà, a Rússia ha augmentat l’ús de la tecnologia per a l’escrutini massiu dels ciutadans, amb càmeres amb sistema de reconeixement facial al carrer, geolocalització d’infectats per imposar-los multes i rastrejament de qui ha estat amb ells... i ja es preparen passis digitals. A l’altra banda, en un país amb una societat civil forta com Corea del Sud, s’ha aplicat amb èxit una fórmula estricta que ha combinat proves massives per detectar la infecció i també l’ús exhaustiu de la tecnologia per traçar els moviments de portadors i el seu entorn. Això sí, tot amb un sòlid entramat legal en l’ús de dades i molta conscienciació, cosa que ha permès que no hi hagués cap debat sobre l’impacte de les mesures en les llibertats civils. En aquest sentit, també al Regne Unit s’està estudiant crear una mena de passaport d’immunitat per poder anar a treballar, passaport que tindrien els ciutadans que, feta la prova, quedi clar que han desenvolupat immunitat. Grups pro-drets humans ja han denunciat que això serà discriminatori. Són tres exemples a estudiar, perquè aviat ens trobarem aquest debat aquí. De fet, el Govern de la Generalitat, o almenys el conseller Jordi Puigneró, ha explicat que a Catalunya s’estudia un sistema similar: tests i controls i la tecnologia per controlar la sortida al carrer. Aquella fina línia.

Les pèrdues de llibertats no són mai transitòries. Una sola autoritat competent, exèrcit al carrer, crides a la unitat nacional, metàfores bèl·liques i delators als balcons, no són només l’adob perfecte per a l’extrema dreta

Caldrà estar molt alerta amb aquest tipus de control més sofisticat per preservar drets i llibertats. Però també amb els controls clàssics. A Espanya, certament, l’estat d’alarma és una situació legal, que ha de permetre actuar amb rapidesa, de manera limitada en el temps, i amb control parlamentari. Espanya no és Hongria i Pedro Sánchez no és Viktor Orbán. Però l’article 116 no estava pensat per aquesta dimensió i sembla més aviat un toc de queda que va més enllà del previst. Està faltant transparència. En decidir, per exemple, qui pot treballar i qui no. Però també en l'ús extensiu de l’article 116, perquè sota aquest paraigua hi ha hagut zero discussió en la suspensió de dos processos electorals o en els funcionament anormal dels parlaments. I està faltant també proporcionalitat. Proporcionalitat en les penes per a qui se salta el confinament —de 600 a 30.000 euros—, en la llei que es fa servir —la llei morrió—, en el número de perseguits —més de 234.000 ciutadans amb proposta de sanció i més de 1.900 detinguts—, però també en el perjudici que causa en els ciutadans que no poden anar a treballar perquè el govern els ho prohibeix sense prou mesures compensatòries. Potser aviat entendrem què hi fa l’exèrcit patrullant per controlar qui segueix el confinament, amb unes atribucions sense precedents en la història de la democràcia. L’estat de dret també —o sobretot— s’ha de demostrar en els moments de crisi. Com ha escrit César Rendueles, pensar que els drets civils són només per quan ens els podem permetre, és no creure en els drets civils. Donar poders extraordinaris ha de comportar mecanismes de control extraordinaris. Que no hi són. Fins i tot a les rodes de premsa es filtren les preguntes, com han denunciat més de 200 periodistes. Les pèrdues de llibertats no són mai transitòries. Una sola autoritat competent, exèrcit al carrer, crides a la unitat nacional, metàfores bèl·liques i delators als balcons, no són només l’adob perfecte per a l’extrema dreta. Són la influència que tindrà en la policia i la justícia el clima creat quan comencin les protestes socials pel drama econòmic.