El 19 de desembre del 2009, avui fa 10 anys, el Barça va guanyar el seu sisè títol de l’any. Sis de sis. Era el primer any de Pep Guardiola. Johan Cruyff ja havia ensenyat què volia dir guanyar al Bernabéu 35 anys abans, què volia dir guanyar 0 a 5 a Madrid en plena dictadura. Després va tornar el victimisme. Com a entrenador en democràcia, el filòsof d’Amsterdam va canviar definitivament la cultura del club. I Guardiola, el seu millor deixeble, hi va saber posar el mètode. Al ritme de Coldplay, una directiva sense complexos i la conjunció astral de Xavi, Messi i Iniesta, un equip de futbol va ser el centre del món. Però no només un equip de futbol. Algun dia s’haurà d’estudiar ―no sé si es pot, però vaja― la influència del Barça de Guardiola en els fets polítics ocorreguts a Catalunya a partir del 2010.

El periodista Erik Kirschbaum és autor del llibre Rocking the wall: the Berlin concert that changed the world. Bàsicament, atribueix a Bruce Springsteen haver injectat en els berlinesos el poder de voler ser lliures, en el concert que el Boss va fer a Berlín el 19 de juliol del 1988. Poc més d’un any abans de la caiguda del mur i quan les mobilitzacions van agafar embranzida. Només els creients de la religió Springsteen es poden imaginar el poder espiritual que transmet un directe del diable de Nova Jersey. Però vaja, això s’estudia a la universitat i és més complicat. En canvi, qui més qui menys a Catalunya pot entendre la influència del Barça. No sé si per canviar el món o fer canviar murs, però vaja. Si acceptem, com s’ha acceptat amb normalitat durant molt de temps (sense que la internacional dels que es fan els descreguts de tot per no mullar-se amb res, digués el contrari), que quan el Barça guanyava, els culers anaven a treballar més contents, per què no hem d’acceptar el fet que quan el Barça va abandonar el victimisme i va decidir deixar de mirar cap a Madrid per ser unilateralment el millor del món, això també va tenir influència social, ergo política?

Algun dia s’haurà d’estudiar la influència del Barça de Guardiola en els fets polítics ocorreguts a Catalunya a partir del 2010

Ho dic, perquè el futbol i la política ―i els clubs amb una personalitat marcada en particular― van tant de la maneta (la futbolística, en feliç definició de Ramon Usall), que molts han descobert aquesta setmana que el Rayo Vallecano és un club antifeixista i que, sobretot, ho és la seva afició. Per això Pablo Iglesias presumia que era del Rayo. Els bukaneros són els únics que s’han salvat de l’episodi del nazi Zozúlia, que es va enfadar perquè li van dir nazi. I es va suspendre el partit Rayo-Albacete i tothom ho ha aplaudit, perquè no han estès res! Expliquem-ho: Roman Zozúlia ja no va fitxar pel Rayo en el seu moment (i va acabar a l’Albacete) perquè a la seva afició no li van agradar les fotos amb el 18 a la samarreta i assenyalant un marcador amb els resultats de 14 a 88. El 18 correspon a les inicials Adolf Hitler. El 88 a Heil Hitler. I el 14 a les catorze paraules de David Lane, un supremacista blanc que insta a “assegurar l’existència del nostre poble i un futur per als nens blancs”.

Una civilització nascuda de les cendres del nazisme i del feixisme no hauria de permetre això. Però Espanya és una rara avis. Perquè a Espanya el feixisme va triomfar. I no va ser derrotat ni amb la mort (al llit) del dictador. Es va fer una Transició, allà van seguir tots, i ara fins i tot ha declarat la guerra cultural. Per això no és estrany que costi tant entendre que si un senyor és nazi i li diuen nazi, no s’ha de suspendre un partit. A Espanya, s’ha suspès un partit perquè a un nazi li han dit nazi i perquè Javier Tebas, un seguidor de Fuerza Nueva, va decidir que no li convenia un Barça-Madrid en el moment àlgid de la protesta contra la sentència del Suprem. Però, en canvi, ningú ha batallat quan es feien càntics racistes o masclistes ―cas Shakira a Sarrià... perdó, a Cornellà... o el Prat― perquè se suspengués un partit. Ara ho aplaudeixen. No ho aplaudeixen perquè siguin feixistes. Ho aplaudeixen perquè no es paren a pensar en la gravetat del que ha passat. Des de Juan Ignacio Zoido (crític quan els aficionats del Rayo no van voler fitxar Zozúlia), fins a l’actual ministre d’Esports –i el que és pitjor, de Cultura-, José Guirao, cosa encara més desesperant.

I llavors volen que no s’aprofiti un partit amb una audiència potencial de 650 milions d’espectadors al món per fer política en una situació excepcional d’un govern pres o a l’exili? No es pot separar el context social de l’esport i viceversa. I amb el Barça, menys.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat