Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que un fan és un “partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc”. Home, és una definició que es queda curta, sort de l’etcètera. Però vaja, aquesta és la paraula clau del gran d’Antón Losada dimarts a Can Basté. Aquell discurs que, referit sobretot al PSOE i Podem, acabava dient: "Yo ya no pido que sean inteligentes. Pido que respeten nuestra inteligencia. Que dejen de tratarnos como si fuéramos fans. Tratan al electorado como si fuéramos fans de Beyoncé y fuéramos corriendo detrás del último vídeo, del último tuit... de la última gilipollez. ¡Ya está bien!"
I té raó. Losada es refereix a la negociació per la investidura de Pedro Sánchez. Però, lamentablement, ho podríem aplicar a la política en general. Potser la culpa cal buscar-la en l’atomització del menú electoral. Els partits catch all party –a Catalunya CiU i PSC, a Espanya PSOE i PP– han perdut aquesta capacitat d’aglutinar-ho tot, en l’eix nacional i en l’eix social. Han aparegut nous partits i la recerca de nínxols concrets fa que els missatges es focalitzin en els fidels, de manera que confonen ciutadans crítics amb fans. I si l’atomització és el fons, la forma són les xarxes socials. Però no només. La multiplicitat de plataformes, en especial les xarxes socials, sí, però també la retransmissió gairebé 24 hores al dia que en fan teles i digitals, ens han portat al regateig curt. I quan aixequen el cap, no saben a qui passar-la. Atrapats al món virtual i a l’endogàmia político-mediàtica-tuitaire, la política ha canviat com un mitjó i sembla que enyorem Felipe, Pujol, Suárez i Carrillo, personatges més capaços de la mirada llarga. Tot i que, al·leguen altres –segurament amb raó– no els hem vist actuar en època de Twitter. Però, sigui com sigui, que ens tractin –i molts es comportin– com a fan, és una pena. I això val pel PSOE i Podem, però val pel PP, val per Ciutadans, val per VOX i val per la CUP, val per Junts per Catalunya, per ERC i pels Comuns.
Alguns diran que sempre ha estat així. De fet, sempre han existit els militants. Però el tercer element a analitzar és la proliferació d’assessors que ningú ha votat –i que també sempre han existit–, que no estan allà pel bé comú sinó per fer guanyar vots els seus líders. Que no hi ajuden, em sembla evident. S’inventen tota mena d’estratègies de comunicació política, totes molt creatives. El problema és que, com m’explica l’Anna, la meva psicòloga preferida, segons Hans Jürgen Eysenk, les persones amb creativitat puntuen alt en psicoticisme, un dels tres tipus de personalitat definits per aquest alemany (els altres dos són l’extraversió i el neuroticisme) amb trets com la insensibilitat, la fredor i l’egocentrisme. En fi, no en facin gaire cas. Ja diuen els crítics d’Eysenk –es veu que els psicòlegs també es discuteixen molt i tampoc es posen d’acord– que les bases biològiques d’aquesta dimensió són molt menys sòlides que les altres.
I, en tot cas, aquest no és un problema exclusiu d’Espanya o de Catalunya. Mirin Donald Trump. Ell sí que té fans. I haters. Com el guitarrista de Bruce Springsteen, Steve Van Zandt, que odia Trump, però també Boris Johnson i els fans del Brexit. Ahir va aplaudir als tories que s’han rebel.lat. Una sort, sí. Hauríem de demanar als polítics que siguin crítics i que ens tractin com a ciutadans crítics –siguem extravertits, neuròtics o psicòtics–, i no com a fans. Al cap i a la fi, fins i tot els fans som capaços de veure que l’últim disc del Boss és una merda.