Pedro Sánchez va ressuscitar com Leonardo DiCaprio a The Revenant, amagat dins les vísceres d’un cavall disfressat de Pablo Iglesias en el seu hivern particular després de dir a Mariano Rajoy i als seus que “no” volia dir “no”. Pedro Sánchez va arribar a la secretaria general del PSOE renegant dels poders fàctics en una entrevista a Jordi Évole que ara fa pujar més els colors que la trobada entre Ada Colau i Ada Colau. Pedro Sánchez va arribar a la presidència gràcies als vots de Podemos, però també dels nacionalistes bascos i els independentistes catalans, que li van fer pagar a Rajoy la corrupció, però també l’immobilisme i judicialització del cas català. Pedro Sánchez va ser president del govern gràcies a l’Espanya que reflecteix el mirall, que és la que reflecteixen els mapes electorals. Pedro Sánchez va guanyar les eleccions com a antídot contra les dretes. Pedro Sánchez va sentir la nit electoral com les bases li deien “con Rivera no”. Perquè Ciutadans és la dreta. Tan dreta que fins i tot li pleguen els de dretes. Pedro Sánchez era una esperança blanca ―expressió que ara deu ser políticament incorrecta―, com ho va ser Mister Magorium Zapatero i la seva botiga màgica d’estatuts de nova generació. Però, ai las, Pedro Sánchez és avui més a prop de House of Cards que de l’ala oest de la Moncloa. Pedro Sánchez és avui un desagraït que no vol saber res de Podemos ni dels sobiranistes catalans. Pedro Sánchez és algú que no vol pactar amb Iglesias perquè el líder de Podem veu presos polítics on hi ha presos polítics. Pedro Sánchez és algú que creu que defensar la democràcia és amagar els excessos i no corregir-los. Pedro Sánchez és un conservador. O el que és pitjor. Pedro Sánchez és un marxista, de Groucho, que tenia uns principis, però ara li convé tenir-ne uns altres. Pedro Sánchez vol que ara el PP i Ciutadans facin el que ell mateix es va negar a fer. Pedro Sánchez és desagraït amb qui li va salvar la carrera, amb qui el va posar al mapa d’Europa. Pedro Sánchez ha optat per negar la realitat. I ja hi ha massa exemples que l’Espanya que nega la realitat queda bloquejada, com es demostra cada vegada que hi ha eleccions. Hi va haver eleccions el 15. Hi va haver eleccions el 16. Hi ha hagut eleccions el 19. I n’hi podria tornar a haver el 19. Quatre en quatre anys. Per què? Perquè alguns líders polítics s’entossudeixen a negar la realitat. A dir als ciutadans que no voten bé. Fins que la realitat s’imposa. És el que té. I la realitat es diu Catalunya. Els fa nosa, ho voldrien donar per superat. Voldrien tornar a la suposada normalitat. Però la realitat és la que és.

Hi ha un problema de diàleg. Hi ha un problema d’empatia. Hi ha un problema d’entesa. Hi ha dues realitats que es donen l’esquena, amplificada pels mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona

Hi ha un problema de diàleg. Hi ha un problema d’empatia. Hi ha un problema d’entesa. Hi ha dues realitats que es donen l’esquena, amplificada pels mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona. L’últim exemple el veiem amb el cas del CNI i l’imam de Ripoll. Ningú diu que el CNI estigués darrere de l’atemptat. Només es posa en dubte la seva eficàcia. Si hi va haver errors. Si s’hagués pogut evitar. Però ni això. Ni aquesta ombra de dubte que exposa Público es permeten els mitjans de l’establishment. Hi ha dues realitats que s’han anat construint en paral·lel i que s’han anat distanciant. Un exemple és el que hem tingut aquesta setmana amb Manuela Carmena. L’exalcaldessa ha vingut a Catalunya a fer gala de diàleg. Manuela Carmena té 75 anys. Va pertànyer al Partit Comunista d’Espanya i va patir la repressió política, per la qual cosa va venir a Catalunya, on amb Montserrat Roig van crear Dones Democràtiques. Manuela Carmena va ser defensora d’obrers i detinguts durant la dictadura i cofundadora del despatx laboralista en el qual hi va haver la matança d’Atocha. Manuela Carmena va ser fundadora de Jutges per la Democràcia i fins i tot va assessorar Patxi López sobre l’atenció a les víctimes d’abusos policials, inclosos membres d’ETA. Però Manuela Carmena ha vingut a Catalunya i no només ha estat negar l’existència de presos polítics i exiliats, no només ha culpat l’independentisme de l’existència de Vox, sinó que tampoc ha denunciat als quatre vents la injustícia de la presó preventiva. Hi té tot el dret. Només faltaria. Cadascú pot pensar el que vulgui. Però no deixa de ser significatiu.

No deixa de ser significatiu que cada vegada quedin menys referents a qui recórrer. Joan Baez té 78 anys i no coneix al detall la política catalana. Però admet la injustícia de la presó preventiva. I considera que hi ha presos polítics i exiliats. I ho diu públicament. I no passa res. Joan Baez té 78 anys i considera el president del seu país el polític més perillós des de Hitler. Joan Baez va entrar al Sarajevo ocupat i s’ha passat la vida cantant himnes de protesta i defensant els drets civils i polítics arreu del món. I ho tornarà a fer aviat en els seus concerts de comiat a Catalunya. I ho fa amb senzillesa. Joan Baez lamenta que no hi hagi cançó protesta, que no hi hagi nous himnes, que no hi hagi més implicació dels artistes en els afers del món. I no serà que no n’hi ha. I té raó. Al món hi ha una llista llarga de problemes. Molts compartits. I poques consciències que ho recordin. Als seixanta i setanta va ser la contracultura musical. Ara, aquestes consciències són en altres àmbits. Hi són. A la política, amb Alexandria Ocasio-Cortez. Al medi ambient, amb Greta Thumberg i els seus deixebles. Al feminisme, amb Tarana Buke i tot el que va al darrere. O amb Carola Rackete salvant vides al mar. Sí, hi ha esperança. Però el poc volum de veus crítiques continua sent especialment sorollós a Espanya. On són els artistes que reclamen un govern progressista a Pedro Sánchez? On són els artistes que reclamen una solució per a Catalunya i que denuncien la presó preventiva així per als polítics catalans com els dos anys que s’hi ha passat un president del Barça? On són els artistes que reclamen que se sàpiga la veritat sobre els atemptats de Barcelona? On són les veus crítiques? I són. Però són poques. I no estan ben vistes per culpa d’“esa cochina prensa madrilenya” amb “su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A Espanya hi ha una societat progressista en els costums, però que, per una barreja entre la por, l’acomodament i el tap generacional s’ha tornat conservadora en molts altres àmbits.