Entre gener i febrer del 1939, mig milió d’espanyols van travessar la frontera amb França. 100.000 d’aquests derrotats van ser enviats a la platja d’Argelers, al Rosselló, i envoltats de tanques de filferro. Per protegir-se del fred, havien de fer forats a la sorra. 300 persones van morir en una platja quilomètrica que a l’agost està plena de turistes i on ara hi ha un passeig que a les nits té més activitat que qualsevol població de la Costa Brava. El visitant que contempla aquesta Platja d’Aro de la Catalunya Nord potser n´és tant poc conscient com les autoritats espanyoles, que sempre han viscut d’esquena a aquesta realitat, encara que una mica més avall, a Cotlliure, hi hagi la tomba d’Antonio Machado, un dels exiliats il·lustres de l’agonia republicana. Veurem què passa, ara que farà 80 anys de La Retirada.

Paradoxalment, l’octubre del 2015, l’aleshores primer ministre francès Manuel Valls, va demanar disculpes en nom de França pel tracte inhumà que van rebre els milers de refugiats espanyols que van creuar la frontera el 1939. “Van ser humiliats. Se’ls va voler treure la dignitat. Els que fugien en busca de la llibertat esperaven un altra tipus d’acollida. Això no és França”. Valls ho va dir en la inauguració del memorial del camp de Rivesaltes, on van tancar a més 20.000 derrotats. La meitat van anar després als camps nazis. La majoria no van tornar. Valls és de Barcelona. Però en aquest perdó hi va poder més el fet que al Rosselló, inclòs entre les autoritats, hi ha supervivents de Rivesaltes i milers de descendents. Amb Valls, aquell dia s’hi va passejar Pierre Aylagas, alcalde socialista d’Argelès-sur-Mer, fill d’un pagès castellà que va sobreviure a la platja del poble del que ara és alcalde. Aquell dia, el màxim representant espanyol va ser el cònsul a París. Sí que hi va ser la llavors consellera de Governació, Meritxell Borràs.

No és Espanya un país que convisqui bé amb el seu passat. I menys amb el de la Guerra Civil i el franquisme. Van passant els anys, però cada vegada que es reobre aquest passat, surten les dues Espanyes. Els blaus contra els vermells. I els taronges contra els liles. Es podria pensar que amb uns dirigents de la dreta menors de 40 anys, això canviaria. Però encara és desesperadament pitjor.  Encara veiem, doncs, un país incapaç de la seva reconciliació interna, per molta Transició de la que es presumeixi, com veiem ara amb l’exhumació de la mòmia de Franco i la impossibilitat de convertir el Valle de los Caídos en alguna cosa que no sigui un mausoleu franquista. Sense reconciliació interna, com pot aleshores Espanya fer com altres països i demanar disculpes, per exemple, pel genocidi americà?

Sense reconciliació interna, com pot aleshores Espanya fer com altres països i demanar disculpes, per exemple, pel genocidi americà?

A 15 minuts d’Argelers hi ha Elna. També una empremta viva del passat i on es pot visitar la maternitat on aquelles dones refugiades a Rivesaltes anaven a parir, gràcies a Elisabeth Eidenbenz, l’infermera suïssa de qui es va recuperar la memòria massa tard. Com que Espanya aquesta realitat, ningú va pensar que a Elna es podien amagar les urnes de l’1 d’octubre, com així va ser. Perquè a Europa ja no hi ha fronteres, malgrat que és administrativament a França, com s’entossudeixen a pensar els predicadors de l’apocalipsi de l’Espanya es trenca.

El ministeri de l’Interior de Grande-Marlaska ha decidit enviar a Catalunya a 600 antiavalots just abans de la Diada. La caserna del Bruc, que va arribar a ser gairebé un desert, sembla ara un avió de Vueling a l’estiu: amenaça amb l’overbooking. A aquesta dada s’afegeix el fet que el ministeri ha suspès la sortida de Catalunya de 300 guàrdies civils que havien de tornar a la seva destinació. Com a mínim fins al 15 d’octubre. I aquesta notícia, a més, arriba pocs dies després que el jutge de Barcelona que investiga les càrregues de l’1-0 hagi citat com a imputats tres policies anomenats nacionals per la seva acció indiscriminada a l’escola Pau Claris, per haver actuat de manera “clarament desproporcionada i, fins i tot, perillosa”. A més, n’hi ha un altra, el de la imatge icònica de la “coça voladora”, que no està imputat perquè al vídeo no es pot veure el número d’identificació. El propi jutge no entén perquè els ciutadans són llençats escales avall sense miraments.

Pérez de los Cobos, Rajoy, Soraya i Millo haurien d'estar imputats i no els polítics catalans acusats de rebel·lió

Els portaveus de la policia sempre han dit que ells complien ordres. Si provenien del coronel Diego Pérez de los Cobos, el simpatitzant de Tejero hauria d’estar imputat. Com hauria d’estar imputat el ministre Zoido, l’expresident Rajoy, l’exvicepresidenta Soraya i l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo. Ells haurien d’estar imputats i no els polítics catalans acusats de rebel.lió, perquè seu és en exclusiva l’ús de la violència. Però, més enllà de les causes judicials, han de demanar perdó. Ho hauria de fer De los Cobos. Ho hauria de fer Millo. Ho haurien de fer Soraya i Rajoy. Però com que no ho faran, la Policia Nacional, la Guardia Civil, el govern d’Espanya i el rei Felip VI tenen pendent demanar perdó. Si Pedro Sánchez vol ser conseqüent amb allò que ha predicat amb el desagradable eufemisme de “desinflamar”, pot començar per aquí. Enlloc d’enviar policies per por a conflictes que no hi han sigut mai, que demani perdó per la violència de l’1-0. Però no hi compteu. Si Espanya és incapaç de mirar què va passar fa 80 anys, no serà capaç de mirar el que va succeir en fa tot just un.