El 20 de gener del 1994, Miquel Calçada va dedicar un programa a la infanta Elena amb motiu del seu futur casament amb Jaime de Marichalar. El podeu veure encara a TV3 a la carta. No ha envellit. Mikimoto va muntar un Persones humanes amb Àngel Colom, Armand de Fluvià i Teresa Berengueres, rematat per Quim Monzó. El nivell d’ironia i sarcasme del guió està molt per sobre de la lírica de Pablo Hasél. Lluny de prendre-s’ho amb esportivitat —com Jaume Barberà, el “megacrack de la comunicació”, que no devia tenir més remei— o com un honor, la Casa Reial va muntar un ciri i va tremolar tot. Van demanar oficialment disculpes a la Zarzuela des de Jordi Pujol fins al director general de l’aleshores CCRTV, Joan Granados. En el rerefons hi surava l’argument que el programa es burlava de la persona, davant del dret que tenia Miquel Calçada de burlar-se del poder.

Ha plogut. 27 anys concretament. Koeman era central del Barça —feia pocs dies del 5 a 0 al Madrid de la cua de vaca de Romario— i ara és l’entrenador. Els poders fàctics continuen protegint la monarquia, però el temps ha donat la raó a Mikimoto. La infanta Elena, ja divorciada, és una persona humana, però també era la filla, i ara és la germana, del Rei. I no es pot separar la persona de la institució. Per les coses bones i per les dolentes. No és Elena, pobreta, qui s’ha saltat totes les cues dels súbdits i se n’ha anat a vacunar a Abu Dhabi. És la monarquia, per molt que Zarzuela s’esforci de dir que no són de la família reial ni representen la corona. D’escàndol en escàndol fins a l’exili final. Poca broma amb el malestar ciutadà, que no entén de tallafocs absurds, perquè aquí tenim toc de queda, els drets restringits, fem cua per vacunar-nos i estem molt farts de tot.

L’esperança és la vacuna. Però, alerta, perquè mentre no se la pugui posar tothom, serà font de discriminació. Amenaça de ser-ho el passaport sanitari. Amenaça de ser-ho la vacunació VIP, com ja hem vist. I amenaça de ser-ho la venda als països que paguen més

Però això dels drets fonamentals que a la resta ens costa tant de defensar cada dia —com ara la llibertat d’expressió— no va amb aquestes persones humanes de sang blava, que definitivament viuen fora de la realitat. Amb els de sang vermella sí que hi va.  Fins al punt que el Departament de Justícia de la Generalitat —que afortunadament n’és plenament conscient— va designar al juny un grup d’experts per fer-ne un informe que havia d’estar enllestit a la tardor. No ho està, segons Justícia, perquè la foto fixa ha anat canviant. Però hi ha el compromís de tenir unes línies vermelles de cara a situacions anàlogues en el futur. És un pas. Totes les persones humanes, a Catalunya i arreu del món, han hagut de fer sacrificis d’una o altra mena amb aquesta pandèmia. El món s’ha arruïnat, econòmicament i emocional. I l’esperança és la vacuna. Però, alerta, perquè mentre no se la pugui posar tothom, serà font de discriminació. Amenaça de ser-ho el passaport sanitari. Amenaça de ser-ho la vacunació VIP, com ja hem vist. I amenaça de ser-ho la venda als països que paguen més, et presideixi Donald Trump o Joe Biden. El 16% de la població mundial té reservat el 60% de vacunes i un 25% de la població mundial no hi tindrà accés fins al 2022. Fins aleshores, res serà normal.

Per això, davant d’una pandèmia mundial excepcional, costa d’entendre que no hi hagi més pressió a les farmacèutiques perquè alliberin la patent. Metges Sense Fronteres té en marxa una campanya per reclamar-ho a Pedro Sánchez. L'Índia i Sud-àfrica ja ho han demanat a l’Organització Mundial del Comerç: suprimir la patent mentre duri la pandèmia fins a assolir la immunitat mundial. Al cap i a la fi, les sis principals vacunes han rebut una inversió pública de 8.200 milions d’euros per investigació, assaig i fabricació. El món mai havia patit una pandèmia d’aquest abast. Si ara no s’allibera la patent perquè hi hagi més fabricants i més producció amb l’objectiu de salvar el món, quan ho faran? Hem arribat a la distopia total. La nostra salut, la nostra economia i els nostres drets fonamentals estan a les mans d’unes poques empreses. Hem privatitzat els drets fonamentals.