Si Josep Lluís Trapero assessorava el Govern de manera inconscient, aquest columnista no vol ser menys. Així que de manera totalment inconscient proposo al president Quim Torra que les eleccions siguin l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre seria una bona data per uns quants motius. Primer, poder votar un 1 d’octubre sense que ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil atonyinin els votants. Seria la manera més cívica, pacífica i democràtica de commemorar el tercer aniversari del referèndum, convertit ara, perquè aleshores no es plantejava, com l’acte de desobediència civil més gran de la història de Catalunya. I anirien a votar els independentistes i els no independentistes. I tots tindrien incentius per mobilitzar els seus. Els uns, demostrar que l’independentisme té majoria. Els altres, que quan es fan votacions legals, guanyen ells. Sigui com sigui, seria una manera molt simbòlica de tancar un cicle, justament iniciat pels fets de l’octubre del 17, i obrir-ne un de nou, amb nous objectius i nous protagonistes.

Veuran que l’1 d’octubre no és diumenge, però això ja tant fa. Potser ningú recorda que el 21-D va ser un dijous. I hi va haver molta participació. I l'1-O cau, justament, en dijous. Però ja Pasqual Maragall va convocar unes eleccions entre setmana. Va ser un dimecres, 1 de novembre. La teoria era que, entre setmana, votaria més la gent d’esquerres de l’àrea metropolitana que s’abstenia a les catalanes. Un mite com un altre. Va seguir guanyant CiU. De fet, fins al 21-D no va guanyar ningú altre. Bé, sí, Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva, que és d’esquerres i era d’ICV. Però el president va acabar sent Carles Puigdemont, com vostès ja saben.

Seria una manera molt simbòlica de tancar un cicle, justament iniciat pels fets de l’octubre del 17, i obrir-ne un de nou, amb nous objectius i nous protagonistes

El millor que li pot passar a un croissant... perdó, a Catalunya és que hi hagi eleccions. La legislatura ha sigut més agitada que la vida de Pablo José Miralles i, a més, va sortir d’unes eleccions convocades per Mariano Rajoy. És, en aquest sentit, una legislatura en fals, convocada pel 155, que ha durat més del que havia de durar. Ha estat una legislatura de transició, de superar el judici, de fer baixar la marea, de ressituar-se, de pacte entre dos enemics íntims. Una legislatura on el més substancial no ha passat a Barcelona. Ha passat a Madrid, amb la moció de censura i el pacte posterior. Ha passat a Brussel·les, on Puigdemont té immunitat i dirigeix una part de l’independentisme. I ha passat a Lledoners, on es dirigeix una altra part de l’independentisme, però també es prenen decisions clau per al govern de Catalunya... i d’Espanya.

Bé, sigui com sigui, ofereixo aquest assessorament de manera inconscient. I de la mateixa manera, també em pregunto per què els dos partits majoritaris de l’independentisme expliquen amb fatalisme que després de les eleccions hauran de tornar a pactar. Suposo, per tant, que només es tracta de canviar de president i de saber si ERC guanya els convergents. Doncs mirin, si vostès no es poden veure, que és el que passa, tampoc estan obligats a pactar després de les eleccions. Oi que no faran la independència la legislatura que ve? Doncs agafin aire. Igual que hi pot haver una dreta i una esquerra independentista, hi pot haver independentistes al govern i a l’oposició. I reduir-ho tot a si ets independentista o no (o si ets unionista o no) és una visió molt trista de la política i de la vida en general.