El Tribunal Suprem espanyol ha rebutjat una querella de l’expresident del Barça Sandro Rosell i el seu soci Joan Besolí contra la jutgessa de l’Audiència Nacional espanyola Carmen Lamela, per haver-los tingut dos anys en presó preventiva per un cas de blanqueig del qual van ser absolts perquè no es van acreditar les acusacions. 643 dies de presó per la cara bonica de Lamela, premiada amb una plaça al Suprem, esclar. La notícia és d’ahir a la tarda.
Més o menys de la mateixa hora que vam saber que l’extresorer del PP Luis Bárcenas ha enviat una carta a la Fiscalia explicant que Mariano Rajoy va fer servir una màquina d’aquestes que trituren paper per eliminar la documentació de la caixa B del partit sistèmic. Tot un gir argumental. Qui havia de dir que aquell “M.Rajoy” que havia cobrat diners en negre era Mariano Rajoy. No cal dir que l’home que va presidir un partit expert en blanqueig no coneix la presó preventiva. “Una España en la que todo valía”, ha escrit Bárcenas.
Aquesta setmana hem sabut també que a Laura Solé li demanen 5 anys i 11 dies de presó, repeteixo, 5 anys i 11 dies de presó, per haver participat en les protestes postsentència, abans de la qual, per cert, els polítics —i Jordi Cuixart— ja van passar dos anys en presó preventiva. Laura Solé va passar 36 dies a Mas d’Enric. L’havia detingut la Policia Nacional espanyola estirant-la dels cabells.
La justícia, la poca tolerància a la dissidència, la monarquia o la clau de la caixa són problemes sistèmics del Regne d’Espanya
Pablo Hasél és a pocs telenotícies d’entrar a la presó, condemnat per l’Audiència Nacional per cantar rap i tuitar. Entre altres coses, sobre el mateix rei Juan Carlos el Bobón, l’Estat en si mateix, ara emèrit, fugat perquè era lladre i el manteniment de la cort del qual als Emirats Àrabs paga Patrimoni Nacional. Un pou sense fons que també costeja les tres piscines del preparao.
Segons l’ONG Freemuse, Espanya va ser el país del món que el 2019 tenia més condemnes vigents de presó contra artistes. Però aquest no és l’únic rànquing que encapçala. Aquesta setmana hem sabut que és l’Estat de la Unió Europea amb un atur juvenil més alt. Un 40,7%. Un 40,7%. Ho repeteixo perquè es diu ràpid. I no és líder per poc, eh. Els grecs, que són segons, en tenen un 35%.
En canvi, Espanya és l’estat de la zona euro que menys ha invertit per combatre les destrosses, no de la Covid-19, sinó de les decisions que s’han pres per combatre-la. Un 1,3 per cent del PIB en ajuts. La mitjana de la zona euro és del 4%. I també aquesta setmana s’ha fet públic un estudi de diversos experts, entre els quals Albert Carreras, que va ser secretari d’Economia i Finances, i que diu que el govern de Catalunya tindria 9.000 milions d’euros més cada any si tingués un tracte fiscal similar al del País Basc. Ara mateix, Catalunya és la comunitat amb menys recursos per habitant.
Disculpeu el recull de premsa. Només és per entendre per què cada vegada que hi ha eleccions hi pesa tant l’eix Catalunya-Espanya. I que consti que de Catalunya també es pot fer un memorial de greuges, en algunes coses, com la corrupció, molt semblant a l’espanyol. Però la justícia, la poca tolerància a la dissidència, la monarquia o la clau de la caixa són problemes sistèmics del Regne d’Espanya.