Des de fa una dècada i sobretot des del conflicte de Crimea el 2014, els estudiosos parlen de guerra híbrida, tot i que, per a alguns, el terme, encunyat el 2009 pel periodista nord-americà Frank Hoffman, és tan antic com la mateixa guerra. En tot cas, no entra en l'habitual definició de guerra: la convencional (entre estats) i l’asimètrica (un exèrcit contra una guerrilla). Així, doncs, hi ha moltes definicions, però una guerra híbrida podria ser aquella en la qual un país recorre a l'ús obert de la força armada contra un altre país o contra un actor no estatal, però també utilitza altres mitjans que ara explicarem.
Perquè, a més, es pot parlar de “conflicte” híbrid, que seria aquell en el qual les parts s'abstenen de l'ús obert de la força armada i actuen combinant la intimidació militar sense arribar a un atac convencional i a l'explotació de vulnerabilitats econòmiques, polítiques, tecnològiques i diplomàtiques, fent servir velles i noves, però, sobretot, diferents eines com la desinformació o els ciberatacs.
Els principals objectius de les amenaces híbrides són erosionar la confiança dels ciutadans en les seves empreses i institucions, generar desconfiança en el sistema democràtic, polític i administratiu, erosionar la cohesió social o els models socials, fragilitzar el sistema de gestió o govern perquè tingui menys capacitats, i convèncer de la decadència empresària o d'un sistema polític tant la població de la víctima com la seva pròpia població.
Els principals objectius de les amenaces híbrides són erosionar la confiança dels ciutadans en les seves empreses i institucions, generar desconfiança en el sistema democràtic, polític i administratiu o erosionar la cohesió social
Alguns mitjans de comunicació, el mateix CNI i entitats unionistes han assenyalat que en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya hi ha hagut un conflicte híbrid i assenyalen Rússia, que hauria utilitzat Catalunya en el seu propi conflicte híbrid amb la Unió Europea. Potser sí. En tot cas, això explicaria la importància internacional que ha tingut, i segur que té, el conflicte irresolt entre Catalunya i Espanya.
El que sembla més que evident és que Espanya ha desplegat contra Catalunya una guerra o conflicte híbrid. No hi ha hagut ús de la força armada (aquesta vegada, però sí en el passat), amb el matís que l’1 d’octubre la policia espanyola va atonyinar molts ciutadans, però sí que hi ha hagut una clara intimidació militar. I no només amb els piolins al port de Barcelona. El mateix discurs del Rey, comandant suprem de les forces armades, és una intimidació militar. Pressionar perquè marxessin les empreses és explotar debilitats econòmiques. Aplicar el 155 i vetar presidents és buscar debilitats polítiques. El ciberatac de l’1 d’octubre és explotar vulnerabilitats tecnològiques. Tenir el ministre d’Exteriors com a responsable de l’anomenada carpeta catalana és explotar vulnerabilitats diplomàtiques. Anunciar que Catalunya quedarà fora de la UE, fer servir de manera constant els mitjans de comunicació o les clavegueres de l’Estat com a eina de propaganda i desinformació, inclosos falsos casos de corrupció, serveix per erosionar la confiança dels ciutadans en les seves institucions. Atiar l’enfrontament al carrer arrencant llaços grocs, per exemple, o convertint el Parlament en un niu de crispació, busca erosionar la cohesió social. Com ofegar econòmicament l’administració serveix per erosionar un model social. Per no parlar d’usar la justícia com a eina de revenja i les institucions per arruïnar als dissidents polítics.
Si tot això ―i la llista no és completa― no és una guerra, o com a mínim, un conflicte híbrid, ja m’explicaran què és. I després diuen de Putin.