Com els dentistes amb els xiclets sense sucre, 9 de cada 10 epidemiòlegs recomanen el confinament com la millor eina per combatre el coronavirus. Per tant, visca el confinament. Ara bé, davant del confinament salvatge del govern espanyol, un altre confinament és possible. Perquè Espanya, mitjançant una única autoritat competent, ha aplicat un confinament que és un mirall de la seva tradició: autoritarisme, centralisme, burocràcia, menyspreu als infants i a la seva educació i menyspreu a l’esport.
En lloc d’establir la confiança mútua entre administració i administrats, el govern espanyol ha optat per l’obligació, amb un desplegament d’exèrcit i policia desconegut a Europa. En lloc de convèncer, ha optat per campanyes patriòtiques. Es podria pensar que en l’equilibri salut-economia-drets, ha prioritzat la salut. Però no és exacte. El govern espanyol ha prioritzat guanyar una guerra... i una postguerra. D’aquí el llenguatge bèl·lic de Pedro Sánchez. D’aquí els militars. Així els ciutadans accepten les decisions. La por fa que estiguin disposats a sacrificar llibertat per seguretat, com veiem a les enquestes. La por fa que fins i tot s’apuntin a fer de delators. Però la realitat és que així es dissimula la imprevisió, la falta de tests (amb la burocràcia impedint usar màquies per fer PCR en centres d’investigació) i de mascaretes, i el drama d’un sistema sanitari debilitat per les retallades, així com la realitat de les residències de la gent gran. La prioritat és, doncs, guanyar la guerra, no la salut pública. La salut pública és el benestar físic i mental. I això s’ho passen pel forro. I la segona prioritat és l’economia. I ja està. Els drets se’ls passen pel clatell. A treballar sí, a airejar-se no. Com es pot enviar gent al metro i no deixar fer exercici? Capitalisme sense llibertats. No hi ha llibertat de moviment, no hi ha llibertat de culte, no hi ha llibertat de reunió. Arrest domiciliari sota multa de 30.000 euros per obra i gràcia de la llei mordassa de la que ara disfruten les esquerres, que porta 500.000 sancions —71.000 a Catalunya per part dels Mossos, per cert— amb una policia amb uns poders sense precedents. Es tracta, sospita Arantxa Elizondo, presidenta de l’Associació de Ciència Política, de convèncer Europa que Espanya és seriosa i mereix ser ajudada. Oferir el sacrifici dels ciutadans. La crisi la pagaran els de sempre. Excepte els indignats que ara estan als Comuns i a Podemos. I, mentrestant, roda de premsa diària de Fernando Grande-Marlaska, ministre d’Interior, que parla de geolocalitzar mòbils amb finalitats polítiques, d’obligar ciutadans a aïllar-se en pavellons i de monitoritzar xarxes socials. I a les 8 a aplaudir al balcó.
En lloc d’establir la confiança mútua entre administració i administrats, el govern espanyol ha optat per l’obligació, amb un desplegament d’exèrcit i policia desconegut a Europa
El virus no coneix fronteres, diuen. Però, el confinament no pot ser el mateix a Barcelona que a un municipi rural. Ho ha demanat el mateix Javier Lambán, president d’Aragó. L’estratègia de salut pública s’ha de coordinar amb el govern central i les comunitats, però també amb els ens locals. Administracions que en cinc setmanes han estat incapaces de trobar mecanismes perquè els infants puguin sortir una estona al carrer, amb els problemes educatius i de salut que això comporta. Però què podem esperar d’un país adultocèntric, ple de cartells de prohibit jugar a pilota, i en què cada govern fa la seva pròpia llei d’educació? A Alemanya es parla de l’obertura gradual d’escoles. Aquí, el virus deu ser un altre. Però, clar, a Alemanya es pot sortir a fer esport. Espanya és gairebé l’únic país del món en què no es permet. Aquí només interessa la Lliga de futbol, l’esport de veritat no li ha interessat mai a cap govern. A Alemanya els equips de la Bundesliga entrenen mantenint les distàncies de seguretat. Aquí, el Consejo Superior de Deportes li ho ha prohibit a la Reial Societat. El CSD el presideix Irene Lozano, la senyora Marca España. Eslar, és el que interessa.