Des que s’ha decretat l’estat d’alarma, Pedro Sánchez apareix cada dissabte a l’hora dels telenotícies a fer uns discursets que, tot i pretendre emular Winston Churchill, són una barreja entre pierde peso ahora, pregúntame cómo, un telepredicador de sèrie B, una antologia de frases inspiradores de Paulo Coelho i un programa d’autoajuda. I el to paternalista és de vergonya aliena, però explica perfectament com s’està aplicant l’anomenat distanciament social a Espanya. No parlar als ciutadans com a persones adultes, informades i responsables i fer-ho amb aquest infantilisme, explica que malgrat fer veure que tothom és a casa exclusivament com a bonic exercici d’empoderament i solidaritat, en realitat s’ha decidit un control policial tractant a tothom d’ignorant. Mentre els nens i nenes són a casa tancats fa un mes, als carrers hi patrulla la policia —i l’exèrcit— posant una sanció cada cinc segons amb la llei mordassa a la mà. Aquella que el PSOE i Podemos van dir que derogarien. Però, en fi, sempre queden millor els missatges de "jo em quedo a casa" que debatre si s’està fent un distanciament social intel·ligent o també si hi ha regles absurdes. Ho ha dit Yuval Noah Harari: per combatre una pandèmia cal informació, no aïllament. El poder sempre preferirà tota la parafernàlia d’autoajuda i els policies de balcó que ciutadans que es preguntin si la por ens ha fet renunciar a drets i llibertats d’un dia per l’altra perdent la capacitat de crítica.
Sempre queden millor els missatges de "jo em quedo a casa" que debatre si s’està fent un distanciament social intel·ligent o també si hi ha regles absurdes
L’estat d’alarma amb una sola “autoritat competent” havien de ser 15 dies, però seran mesos. Si l’oposició vol recuperar el seu paper d’ídem al Congrés i les autonomies la seva autonomia, també els ciutadans tenen dret a exigir millores en el seu paper. Tant econòmic, que fins ara ha preocupat molt, com social i polític, que ha preocupat menys... de manera preocupant. I tot i que la por treu el pitjor de nosaltres, cal vigilar molt de prop la deriva autoritària i la retallada de drets i llibertats que tancats a casa ens són més difícils de reclamar. Es comença amb un estat d’alarma vigilat per la policia via llei mordassa. Es continua amb el perill de convertir les administracions en un Gran Germà amb l’excusa de la nostra salut. (Un parèntesi: tornant a Noah Harari, el dilema està entre vigilància totalitària i empoderament ciutadà, és a dir, la cooperació voluntària. Però, com hem vist, cal una confiança mútua que la política fa difícil de tenir). I s’acaben creant autèntics camps de concentració, encara que el Ministeri de la Veritat en digui arques de Noè. Pedro Sánchez ja ha demanat un llistat d’infraestructures públiques i privades on tancar gent, potser contra la seva voluntat. Fernando Grande-Marlaska, l’home que comanda totes les policies de l’Estat dedicades a controlar qui passeja el gos més del compte, ha arribat a dir que podria ser obligatori aïllar els casos positius de coronavirus que no tinguin símptomes. I no es munta cap escàndol. La mateixa portaveu del govern, María Jesús Montero, ha admès que caldrà definir “quin país dissenyaren en matèria de drets i llibertats”. Por qué será, que diria la Bombi.