L’atac al telèfon intel·ligent del president del Parlament, Roger Torrent, com a cap visible fins ara dels polítics que han patit espionatge amb el ja cèlebre programa Pegasus, només confirma el que ja sabíem: que el servei d’intel·ligència espanyol espia els polítics independentistes (com a mínim). Tot i que no sempre 2 més 2 són 4, si el sistema de la companyia israeliana NSO només el poden adquirir governs i cossos de seguretat (per combatre el crim i el terrorisme), no cal ser Perry Mason per arribar a aquesta conclusió. Una altra cosa és que el sàpiguen fer servir o que els polítics independentistes, una altra cosa no, però d’esquivar espies, en sàpiguen una mica. Perquè no en trobaran cap que no hagi sospitat tenir el telèfon punxat i es podria fer una llarga llista de reunions on els mòbils es deixen guardats ben lluny. De fet, el gran fracàs històric del CNI va ser no trobar les urnes de l’1 d’octubre. Molta tecnologia israeliana i els van enredar com a ximples.

Ja sabem que els serveis d’intel·ligència espien. Però, ai las!, encara que ho facin, en una democràcia no es pot espiar els rivals polítics. Ergo, els han atrapat

Per tant, fins aquí res d’extraordinari. Ara bé, és interessant fixar-nos en les dates en què el mòbil de Roger Torrent va ser intervingut. Primavera del 2019, en ple judici del procés. Eren mesos en què s’especulava amb la resposta a la sentència. Ara ja la sabem i es pot resumir en l’esperit d’Urquinaona. Que va durar el que va durar. I amb això no dic que estigui acabat. Dic que, en la pura protesta, va durar uns dies. Però durant mesos es va especular, fins i tot, amb el fet que el president Quim Torra aniria al Parlament a activar la independència. Allò no es va fer i la resposta política es va externalitzar en l’ara hivernat Tsunami Democràtic. Per tant, els serveis secrets espanyols devien tenir interès, tant sí com no, de saber quines eren les intencions dels polítics independentistes catalans. D’aquí que, evidentment, fos d’interès controlar el telèfon del president del Parlament. Ara bé, aquí és on és pertinent preguntar-se, com ens ho podíem preguntar l’octubre del 2017, si no es creien més la possible declaració d’independència els poders de l’Estat que els polítics catalans. Bé, o té raó Quico Sallés i realment, ara parlo del 17, la cosa anava més seriosament del que després hem pensat que anava.

Sigui com sigui, ja sabem que els serveis d’intel·ligència espien. Però, ai las!, encara que ho facin, en una democràcia no es pot espiar els rivals polítics. Ergo, els han atrapat. És cert que no hi ha proves definitives, però hauria de ser obligació del govern espanyol arribar fins al fons i que rodin caps. Quan el 1995, ara fa 25 anys, es va saber que l’aleshores Cesid gravava converses de l’ara rei emèrit i que allò es guardava en una cintateca, malgrat els desmentits inicials d’Emilio Alonso Manglano, aleshores cap dels espies, i dels ministres Narcís Serra i Julián García Vargas, tots tres van acabar dimitint. Aleshores tot allò es va saber pel defenestrat coronel Juan Alberto Perote. Igual que ara se sap que Espanya va contractar Pegasus perquè ho ha explicat un extreballador de NSO. O l’emèrit està a un pas de l’exili a Santo Domingo per Corinna. Un clàssic del periodisme. Com a Primera plana, cal fugir de la resposta oficial i seguir la dona (o l’home) de fer feines.