El 27 d’octubre del 2017 el Parlament va aprovar una resolució amb un preàmbul que anunciava la República catalana. Hi van votar a favor Junts pel Sí i la CUP. Catalunya Sí que es Pot va votar que no. I Ciutadans, el PSC i el PP van marcar del ple. El mateix dia, 45 minuts més tard, es va aprovar al Senat de Madrid aplicar l’article 155 a Catalunya. Hi van votar a favor el PP, el PSOE —i el PSC, excepte José Montilla—, Ciutadans i Coalició Canària. S’hi van oposar Podemos, ERC, el PNB i el PDeCAT. No cal dir quina de les dues votacions es va acabar imposant.
Aquells dies han estat objecte d’una prolixa literatura i, malgrat tot, segur que encara no ho sabem tot. El que sí que sabem és que la decisió entre convocar eleccions o declarar la independència sota l’amenaça d’un 155 que s’intuïa guanyador va tensar fins a extrems insospitats el bloc sobiranista. Tant, que la criatura encara plora d’allò. Igualment, ha sigut gairebé metafísic el debat sobre si una convocatòria electoral hauria frenat el 155. Però, el que sí que ha quedat clar amb el temps és que aquell 155 que Mariano Rajoy va aplicar de manera massa limitada en el temps segons els falcons de l’unionisme, ha tingut més abast del que hauria hagut de tenir.
És lícit preguntar-se si, sense aquell 155 poc contestat, l’estat d’alarma hauria sigut tan autoritari i centralista com aquest
De fet, aquell 155 havia d’haver durat uns tres mesos. S’aprova el 27 d’octubre, les eleccions són el 21 de desembre i el nou Govern l’havia d’aixecar al gener. Però, això també és història, Junts per Catalunya volia investir Carles Puigdemont de manera telemàtica i no va poder. I aquí que cadascú interpreti si va ser per culpa del Suprem, de Roger Torrent o de qui vostès vulguin. Després va venir el pla B, el pres polític Jordi Sànchez, a qui el Suprem no va deixar anar al Parlament. Va seguir el pla C, un Jordi Turull a qui la CUP no va donar suport i que l’endemà tornava a la presó. I el pla D, Quim Torra. Investit el 14 de maig del 2018, ara farà dos anys. El 155 es va acabar aixecant el 2 de juny, set mesos després de l’aprovació i quatre mesos més tard del que hauria pogut ser.
Total, que l’autonomia de Catalunya va estar suspesa set mesos. Els funcionaris van obeir, els ciutadans no van fer cap revolta i durant la major part del temps aixecar aquesta suspensió no va semblar la principal prioritat dels partits sobiranistes. Una cosa que semblava impossible, suspendre l’autonomia de Catalunya, es va fer. I no va passar res. Menys de dos anys més tard, un virus provinent, en principi, de la Xina, va crear un pànic de tal magnitud que el govern espanyol va aprovar aplicar un altre article de la Constitució gairebé inèdit, el 116. Concretament, l’estat d’alarma. L’aplicació del qual hauria permès la delegació de l’autoritat competent als presidents de les autonomies. Però ja se sap com s’ha aplicat. Com un altre 155, del qual portem 2 mesos més. 9 mesos sense autonomia des de la DUI. I és lícit preguntar-se si, sense aquell 155 poc contestat, l’estat d’alarma hauria sigut tan autoritari i centralista com aquest. I em temo que la resposta és que no, perquè abans del 27 d’octubre del 2017 ningú s’hagués atrevit a suspendre l’autonomia de Catalunya i d’Euskadi. Després sí. I hi ha responsables a Madrid, però també a Barcelona, perquè l’autoritat i el respecte te’ls has de guanyar.