Un any des del ple més polèmic del Parlament des de la restauració de la Generalitat de Catalunya. El del 6 de setembre de 2017, quan es va aprovar la Llei del Referèndum d’Autodeterminació, i el del dia 7, que  va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Les dues iniciatives legislatives amb què la societat catalana, a través del seus representants al Parlament, va prendre la iniciativa per donar la veu a la ciutadania i conèixer la voluntat popular, democràticament expressada a través de les urnes, respecte al futur del país, després que el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, amb la sentència de l’Estatut, trenqués el pacte constitucional i donés, amb expressió del constitucionalista Javier Pérez Royo, un cop d’Estat constitucional.

Un any després, la presidenta d’aquell Parlament està tancada a la presó, com ho està el que aleshores era el vicepresident de la Generalitat, sis consellers d’aquell Govern i els dos màxims representants aleshores de les organitzacions socials més majoritàries al món de l’independentisme. Un any després, el que era el president de la Generalitat és a l’exili, com ho estan, també, quatre membres d’aquell Govern i les aleshores dues portaveus més significatives al Parlament d’ERC i la CUP. La fúria repressiva de l’Estat espanyol contra representants polítics i socials, amplificada a centenars d’acusats, encausats i perseguits en l’exercici de drets i llibertats bàsics, ha modificat les regles del joc. Fins avui mateix, quan es demana anys de presó per a membres del CDR per manifestar-se davant el TSJC.

La fúria repressiva de l’Estat espanyol contra representants polítics i socials, amplificada a centenars d’acusats, encausats i perseguits en l’exercici de drets i llibertats bàsics, ha modificat les regles del joc

I un any després, l’actual president de la Generalitat, elegit per la majoria inequívocament independentista i republicana de l’actual Parlament, sorgit democràticament de les eleccions del 21-D, ha donat una conferència, al Teatre Nacional de Catalunya, per dibuixar l’escenari de la nova situació i algunes de les línies nuclears que marcaran l’actual curs polític. Una conferència. És a dir: un discurs de diagnosi i de perspectiva que situa l’horitzó polític en què, previsiblement, es desplegarà l’acció política dels propers mesos. Però una conferència.

La conferència del president Torra ha estat saludada, com ja era previsible, amb una hostilitat manifesta per bona part de l’opinió publicada a l’Estat espanyol. Començant pel diari El País, Lluís Bassets, en un article titulat “Puro teatro”, desqualificava el president com a “letraherido y obvio como pocos, salido directamente del Diccionario de lugares comunes del independentismo en la versión del verbalismo más radical” i reduïa el discurs a “la soflama y la mentira”. I en destacava també el que considerava una amenaça: “El teatro, por más teatro que sea, cuando es un teatro tan encendido puede encender también las calles”. Al mateix diari, Xavier Vidal-Folch, li recriminava que “Hizo el discurso de un dirigente de parte, no de un presidente”. Per la seva part, l’editorial de El Mundo, titulat “Torra reanuda el golpe”, destacava, de la conferència del president Torra, les seves “amenaces”, que suggeria prendre's molt seriosament, “precisamente porque controla las instituciones catalanas, el presupuesto y los Mossos, y solo responde ante Puigdemont, ese mentor con el que rivaliza en fanatismo”. I reblava amb un inequívoc “El golpe sigue en marcha”.

Des de La Vanguardia, el director Màrius Carol, també va insistir en la tesi que “va parlar a la meitat del país més que a la seva totalitat i, per més que va insistir en el concepte d’un sol poble, va semblar dirigir-se només als independentistes”. En l’editorial del diari, titulat “Torra crida els seus a mobilitzar-se”, va destacar que “no va ser una proposta per a tots els catalans”, sinó que “va tenir més d’arenga als seus”. El Periódico, per la seva part, insistia que “el 'president' segueix parlant únicament a una part de Catalunya”.

Més dur era el que podia llegir-se a La Razón, a l’editorial “Torra pierde el sentido de la realidad”, que q<ualificava la conferència de Torra de “realmente alarmante”, “ejercicio de agitprop” y el president de “iluminado” y de “alguien que desprecia, insulta y sitúa al nivel de los regímenes totalitarios a todas las instituciones del Estado. Incluidos a todos los ciudadanos”: “Su exposición fue un ejercicio de odio hacia España que fue más allá de las injurias, de la mentira y de la manipulación”. Les valoracions del llarg editorial tenien el mateix to: “Tener al frente de la Generalitat a alguien como Torra es un verdadero riesgo para la paz social y para la democracia”. El mateix es podia llegir a l’ABC, que va deixar a Salvador Sostres fer d’editorialista, en un article titulat “El subcomandante Torra” en què feia el que pretenia ser una paròdia comparativa amb Marcos, el líder del FZLN: “A Torra sólo le faltó la pipa y el pasamontañas, porque a los indígenas ya los tiene. Y a los zapatistas también”. Hi afegia una caracterització de la situació del país: “El independentismo se ha folclorizado hasta el tam-tam tribal, con su retórica de reserva india”.

La conferència de Torra no era una intervenció parlamentària, ni un programa de govern ni tan sols un full de ruta. Com tota conferència, era una posada en comú de reflexions

Aquestes són algunes de les reaccions més significatives entre els mitjans impresos de més difusió a l’Estat espanyol davant la conferència del president Torra. Davant d’una conferència que, potser cal recordar-ho, no era una intervenció parlamentària, ni un programa de govern ni tan sols un full de ruta. Com tota conferència, era una posada en comú de reflexions. Reflexions, d’altra banda, compartides pel triangle format pel Govern de la Generalitat, que disposa de majoria parlamentària, el Govern i els líders socials empresonats i, finalment, la part majoritària de l’exili. Unes reflexions, per tant, avalades pels representants del que constitueix la majoria social de Catalunya, com a mínim en tres dels fronts de l’actual escenari polític: Govern, presó i exili.

El més rellevant, potser, de la conferència era l’apel·lació a una majoria social encara més gran de la representada per aquesta triangulació: aquella que està pel referèndum d’autodeterminació i, per tant, per l’exercici democràtic de la sobirania, que està en explícita oposició a l’estratègia repressiva de totes les instàncies de l’Estat en contra dels drets i llibertats, i la que ja no considera la monarquia com la seva institució pròpia: autodeterminació, convicció antirepressiva i republicanisme. En l’apel·lació a aquesta majoria i en l’assumpció, com a punt de partida, de l’1-O, el 3-O i el 27-O hi ha el marc del camí per recórrer que el president Torra va dibuixar per als propers mesos, posant com a fita clau de l’acció política, en l’arc temporal que s’obria ahir, el moment en què el Tribunal Suprem emetrà el veredicte del judici als presos polítics. El president Torra va emetre un posicionament estratègic que estranya que, en les hores immediatament posteriors a la conferència, hagi passat gairebé desapercebuda: “No és la República la que ens portarà els drets civils, socials i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la República”. La batalla antirepressiva no és contradictòria amb la batalla per la República, sinó el seu instrument.

La batalla antirrepressiva no és contradictòria amb la batalla per la República, sinó el seu instrument

Una conferència. Paraules. Importants, però paraules. Caldrà veure, en els propers mesos, de quina manera aquestes paraules guiaran l’acció política i esdevindran conformadores d’iniciatives, socials i legislatives. Caldrà veure, també, com aquestes paraules orientaran, concretant-se on ho hauran de fer per força, pel concurs dels sectors interpel·lats, les possibles mobilitzacions. Caldrà veure, en definitiva, com aquestes paraules assoliran la concreció en forma de fets i esdeveniments. Caldrà veure com es determinarà tot el que, en la conferència, era per força indeterminat, imprecís i fins i tot ambigu. I caldrà veure, finalment, fins a on arribarà el consens necessari, entre la majoria social expressada en la majoria parlamentària, perquè aquestes paraules siguin alguna cosa més que paraules.

The game is on.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat