Qualsevol dia. A qualsevol hora. En qualsevol punt d’Europa o del món. Abans era només al món i no era notícia. Ara que passa a prop, sí. Terroristes o simplement sonats. Són actes tan seguits i la informació corre tant que ja comencem a confondre els casos. Tot barrejat. Tot a la vegada. Sense parar. No donem l’abast...

  • Un altre? On? A França? Ah, en una església... Llavors no és el d’Alemanya, oi? Aquell va ser amb una bomba, sí. Aquest ha estat amb un ganivet? Com el del Japó... Però aquell no era terrorista. No, no, a aquell li faltava un bull, però no era terrorista i ja estic més tranquil. Quan només és un desequilibrat respiro alleugerit. Quina cosa, oi? Bé, jo i tothom. De la portada passa a ser un breu.

Sí, perquè els que només estan sonats no ens preocupen tant. Potser qui diu ser un terrorista realment era un sonat que va trobar una causa, però l’etiqueta implica que tinguem neguit o no. I si no és terrorista, tranquils. Els morts són els mateixos, però hem convingut que en aquests casos no hem de patir por col·lectiva.

I està passant que ens comencem a acostumar a la matança del dia. És la terrible quotidianitat. Fins i tot a les guerres la gent continua fent la seva vida. Com pot. I la gent es continua enamorant. I neixen criatures. I es miren partits de futbol per TV. Com deia un company de la redacció: “jo vaig estar a la guerra del Congo i a la nit la gent anava als clubs de jazz a escoltar música. Per què? Doncs perquè la vida continua”.

El mateix va passar a l’Euskadi de l’ETA més salvatge. Any 1980, 200 atemptats, 98 assassinats, 22 segrestos... Terrible. Però els nens continuaven anant a escola, la gent sortia a sopar i el cap de setmana sortien amb la bicicleta. Mai havia estat tan certa la frase “qui dia passa any empeny”.

Ara mateix hauria de ser molt gros o molt pròxim per aturar les programacions. El llistó de l’impacte va pujant. Si l’objectiu del terrorisme és crear terror, estan a punt de convertir els actes en una malaltia crònica. És allò que vas al metge i et diu: “Estarà sempre fotut, però estarà. I pot ser que un dia li toqui, però pot ser que no”. I tu surts content del metge perquè l’instint de supervivència és imbatible i l’esperança és una màquina de donar forces.

I això encara fa més absurda aquesta guerra moderna i global on moren innocents al bombardeig d’un poble sirià; la resposta és la mort d’innocents en un castell de focs de Niça, la resposta és una ofensiva a Bagdad i la recontraresposta és un intent d’atemptat en un concert a Alemanya. Morir per a no res. Com totes les guerres que els humans hem fet des que som humans. Tants segles d’horror, és lògic que hi estiguem acostumats.

El que costa d’entendre és que qui diu actuar en nom d’un déu, encara no sàpiga quina és la realitat i que res té cap sentit. Deu ser que mantenen una mala comunicació i el seu déu encara no els ho ha dit.