Alguns intel·lectuals francesos reconeguts i de renom comencen, discretament, a demanar disculpes, segons ells en nom del poble francès, per haver donat a llum la "French Theory" (que és coneguda aquí com el wokisme, un terme que no m’agrada especialment, però que és d’ús corrent en els àmbits intel·lectuals i periodístics de casa nostra, tot i que en molts àmbits conté una càrrega pejorativa considerable).

Aquests intel·lectuals al·leguen que una societat, que un país, com França, que va donar al món pensadors de primer nivell, com ara René Descartes, Blaise Pascal o Alexis de Tocqueville, no pot ser que temps després, en allò que situen entre les ruïnes intel·lectuals de l’era post-68, acabi produint un Michel Foucault, un Jacques Derrida o un Gilles Deleuze. Tres homes, tres filòsofs notables i brillants, que van parir, amb l’elegància de la llengua francesa, l’arma ideològica que avui paralitza Occident.

Perquè cal entendre bé el que ha passat. Michel Foucault, per exemple, va ensenyar que la veritat no existeix, i que, de fet, només hi ha relacions de poder disfressades de coneixement i de saber. Va escriure que la ciència, la raó, la justícia, la institució sanitària, l'escola, la presó o la sexualitat no són res més que una posada en escena de la dominació. Jacques Derrida, per la seva banda, va ensenyar que els textos no tenen un significat estable, que tots els significants s'esvaeixen, que qualsevol lectura és una traïció, que l'autor ha mort i que el lector governa. I, finalment, Gilles Deleuze va ensenyar que hauríem de preferir el rizoma que l'arbre, el nòmada que el sedentari, el desig que la llei, l’esdevenir que el ser i la diferència que la identitat. Preses de manera aïllada, es tracta de teories, com a mínim, qüestionables. Però combinades, exportades i popularitzades, acaben formant un sistema. I aquest sistema és un verí.

Analitzem bé el que va succeir. Els textos d’aquests filòsofs, il·legibles i incomprensibles a França, van travessar l'Atlàntic. Els departaments universitaris de Yale, de Berkeley i de Colúmbia els van absorbir a la dècada dels vuitanta. I hi van trobar un caldo de cultiu que no existia aquí: un caldo de cultiu conformat pel puritanisme americà, el seu sentit de culpabilitat racial i la seva obsessió per la identitat. La “French Theory” va acabar casant-se amb aquest substrat, i al fill d'aquest matrimoni se’l va anomenar el wokisme.

Sense la legitimitat de la Universitat de la Sorbona i de la Universitat Vincennes, aquestes idees mai no haurien travessat l'oceà

Llavors, Judith Butler va llegir Foucault i va inventar això que denomina el gènere performatiu. Edward Said també va llegir Foucault i va inventar el postcolonialisme acadèmic. Kimberlé Crenshaw va heretar el marc i va inventar la interseccionalitat. Constatem, doncs, com a cada etapa d’aquest procés, la matriu era francesa i seguia aquesta lògica: no hi ha veritat, només hi ha poder, de manera que qualsevol jerarquia és sospitosa; qualsevol institució és opressiva; qualsevol norma és violència; qualsevol identitat ha estat construïda i, per tant, és negociable; i qualsevol majoria és culpable.

Vet aquí com tres filòsofs parisencs, que probablement mai no van imaginar les conseqüències pràctiques dels seus ensenyaments i posicionaments, van proporcionar el programari operatiu a tota una generació d'activistes, de buròcrates universitaris, de directors de recursos humans, de periodistes i de legisladors. Així és com es va anar bastint una civilització que ara ja no sap si una dona és una dona, si la pròpia història mereix ser defensada, si existeix el mèrit i si la veritat es diferencia de l'opinió.

Tot plegat és un despropòsit (una merda, en l’argot que utilitzen alguns crítics) per una simple raó, que cal dir i presentar amb calma. Una civilització s’asseu sobre tres pilars: la creença que hi ha una veritat accessible a la raó, la creença que hi ha un bé que és diferent del mal i la creença que hi ha un llegat a transmetre. La "French Theory" (traduïda com a "teoria francesa", un argot que no és emprat aquí) es va esforçar a dinamitar-los tots tres. No ho van fer per despit, sinó per un mer joc intel·lectual, per fascinació de la sospita i per odi a la burgesia que els havia alimentat. Però el resultat el tenim ara i aquí, i ens trobem que tota una generació ha après a desconstruir sense haver après mai a construir, i que tenim enmig nostre una generació que sap sospitar, però que ja no sap admirar. Que tenim, també, tota una generació que veu i sent el poder a tot arreu, però la bellesa enlloc.

Aquests intel·lectuals que presenten excuses en nom del poble francès i que carreguen durament contra la "French Theory" i les seves conseqüències, i que alguns potser qualificaran de revisionistes, demanen disculpes perquè consideren que la intel·lectualitat francesa té una responsabilitat especial en la conjunció del desgavell planetari ocasionat per la difusió d’aquestes teories. I hi tenen una responsabilitat especial, segons ells, perquè és amb la seva llengua, amb les seves universitats, amb els seus editors i amb el seu prestigi que han contribuït a donar a aquest nihilisme un embalatge elegant. Sense la legitimitat de la Universitat de la Sorbona i de la Universitat Vincennes, aquestes idees mai no haurien travessat l'oceà. Els filòsofs francesos post-ressaca del Maig del 68, i altres, han exportat dubtes al món sencer, com altres exporten armes.

De tota manera, el que s’està construint ara, a Silicon Valley, als laboratoris d’intel·ligència artificial, a les startups, als tallers, a tot arreu on la gent encara fa coses en comptes de desconstruir-les, serà la resposta a aquest desgavell. Una civilització es reconstrueix a partir dels constructors, no gràcies als comentaristes. Es reconstrueix gràcies als qui creuen que la veritat existeix i que val la pena dedicar-s’hi amb cos i ànima. Es reconstrueix pels qui assumeixen una jerarquia del que és bonic, d’allò que és veritable, del que és bo i que, a més, no s'avergonyeixen de transmetre-ho.

Caldrà posar-se urgentment a treballar en aquesta línia. No sobra temps.