M’ha fet molta gràcia comprovar la pressa i la desídia amb què part de la premsa de la tribu (i també els redactors mandrosos dels diaris pretesament liberals d’Espanya i d’Europa) s’apressaven a titllar de “feixista” l’assalt al Capitoli per part dels partidaris de Donald Trump. Sorprèn poc, en primer lloc, la peresa dels qui, exclamant-se de conductes intolerables (i interrompre la sessió d’un Senat legítimament construït ho és, sense cap mena de dubte) s’afanyen a banalitzar l’assalt sota el rètol del feixisme o del totalitarisme, conceptes amb una gènesi històrica molt determinada i complexa com per banalitzar-los a còpia d’encastar-los a les cròniques sobre bretolades que hi tenen poc a veure. “Si tens dubtes, posa-hi feixista” és un dels manaments periodístics que podrien compartir Eduardo Inda, la premsa processista i els columnistes llepafils carcoprogres d’EL PAÍS.

N’hi ha prou amb veure les imatges de l’entrada al Capitoli, amb la majoria d’assaltants abrandant una arma tan perillosa com un telèfon mòbil i molts fent-se fotografies a les cadires dels senadors amb la positura de fumar-se un cigar (la majoria dels assaltants, com recordava Benjamin Wallace-Wells al New Yorker abans d’ahir, no van tenir cap problema en identificar-se davant la policia i dels mitjans), per adonar-se que, més enllà d’un cop d’estat sediciós, la turba que assaltà el Senat no té res a veure amb el feixisme, sinó més aviat amb una mostra agonitzant d’un moviment que ha vehiculat en Trump la majoria de les seves frustracions de classe, un espectre bàsicament blanc i obrer que assoliren el somni americà de la classe mitjana els 90 (caseta blanca i tros de gespa) i que ara viu empobrida i desencantada amb una elit política que la tracta de pagesa.

La majoria d’analistes encara no ha entès (o, de fet, no ha volgut fer l’esforç d’entendre) com l’antipolítica -que a Espanya s’havia fet forta amb el 15-M i que ha acabat amb Pablo Iglesias vivint a Galapagar com un nou ric xaró de tres al quarto- als Estats Units s’ha constituït en un esclat del tribalisme nativista d’una classe obrera que ha patit la globalització i a qui l’emergència de la Xina com a fàbrica exportadora ha deixat en pilotes i sense estalvis. La genialitat de Trump ha estat vehicular aquest cabreig excitant el narcisisme i la violència d’una gent que ja no té res a perdre i que per això té la pebrotera d’anar al Capitoli a fer sarau sense cap por a rebre calbots de la policia. Aquest assalt decadent és el colofó d’un món igualment decadent que no té cap mena de semblança a l’esperit de modernitat que, si més no als seus inicis, representava el feixisme a Alemanya i a Itàlia.

En aquest sentit, Joe Biden s’erra del tot quan diu que l’embolic del Capitoli no representa “la veritable Amèrica”. Ben al contrari, el que vam admirar fa dies, incloent-hi l’estètica decadent i animalesca d’algun mascle trumpista, és una performance bastant oportuna per descriure el Zeitgeist que viu aquesta gran nació (un país, per cert, que va atorgar més vots a Trump a les passades eleccions que no pas en les de la seva victòria, i amb una diversitat de races encara més gran), de la mateixa forma que l’emergència de VOX a Espanya ha desemmascarat una part de l’electorat nacionalista obrer que durant lustres va amagar-se al PP d’Aznar. La comparació és agosarada, perquè cada país fa el seu populisme, però no és casualitat que la premsa també hagi analitzat el moviment que ha encapçalat Santiago Abascal de “feixista” sense veure quina és la decadència que l’explica.

El primer pas per analitzar bé les coses i no histeritzar-se seria deixar mots com “feixisme” al calaix per aproximar-se als fenòmens presents amb una mica més de ganes de pencar. Per molt greu que pugui ser, l’assalt al Capitoli parla molt més de les mancances d’un país que no pas d’una revolta violenta amb totes les de la llei o, ni molt menys, d’un intent de sedició. I d’això, d’intents d’ocupació que acaben convertides en excursions a l’Aeroport o d’encerclaments d’edificis que acaben deixant operar els dispositius judicials que les provoquen, els catalans en sabem un munt. De coses que fan bullanga però que acaben en no res en som uns fucking masters. Si els ianquis necessiten pistes per analitzar performances, que semblen revolucions però que només mostren la pròpia castració política, que no ho dubtin: a Catalunya tindran sempre uns aliats collonuts a l’hora d’analitzar-les com cal.