Les imatges que han arribat de la nova ofensiva de Hamàs amb assassinats a sang freda de persones indefenses són el testimoni de crims de guerra que no es poden justificar ni secundar des de cap posició que no sigui l’odi antisemita o inspirada en la filosofia d’aquell “¡Viva la muerte!. Els atacs han estat tan sanguinaris que immediatament Netanyahu s’ha carregat de raons per endegar i justificar una injustificable guerra d’extermini, que com totes les guerres d’extermini, és moralment inhumana, i com totes les guerres d’extermini, serà una tragèdia abocada al fracàs. I això és el poble hebreu qui ho sap més bé que ningú per pròpia experiència.

Els líders de Hamàs sabien, quan van desencadenar una nova ofensiva contra Israel, que milers de palestins pagarien immediatament les conseqüències, però saben també que cada mort genera nous combatents incorporats a la seva causa. A Gaza malviuen dos milions de palestins en deplorables condicions de vida, però registra la taxa de natalitat més alta del món. L’edat mitjana és de 17 anys i el 44% té menys de 14 anys. Inevitablement, el suport a Hamàs creix a cada intervenció israeliana.

Paradoxalment, el conflicte a Orient Mitjà havia decaigut de l’agenda informativa internacional. El conflicte era ben viu, els míssils de Hamàs continuaven plovent esporàdicament sobre Sderot, l’exèrcit israelià prenia les represàlies habituals i els assentaments il·legals s'estenien amb el suport del govern de Netanyahu. Tanmateix, però, el món mirava cap a una altra banda. Els Estats Units i la Unió Europea estaven més pendents de la guerra d’Ucraïna, de les batalles comercials amb la Xina i dels seus propis problemes interns.

La causa palestina se sentia oblidada i en certa manera abandonada per països de la Lliga Àrab. Els Emirats, Bahrain, Marroc i Sudan havien reconegut l’Estat d’Israel i establert relacions diplomàtiques. Aràbia Saudí, que comparteix amb Israel la disputa a Iran de l’hegemonia regional, també estava a punt de fer-ho. I els palestins només s’han fet notar davant del món rebel·lant-se contra una situació que els cada dia més adversa.

El gran misteri és perquè tenint informació sobre els preparatius de l’atac de Hamàs, el Govern d’Israel no va reaccionar a temps

En l’altra banda, les relacions entre els Estats Units i Israel passaven pel pitjor moment de la seva història. Mai hi havia hagut diferències tan profundes ni tan proclamades entre els Governs de tots dos països. L’administració Biden, defensora de la “solució dels dos estats”, ha rebutjat la política expansionista del primer ministre Netanyahu de foment dels assentaments il·legals a Cisjordània i Jerusalem Est.

El mateix Netanyahu s’enfrontava a una contestació interna sense precedents, després d’haver configurat un gabinet amb l’extrema dreta i promoure una reforma judicial que trenca la separació de poders. No només van oposar resistència els partits de l’oposició i els grups progressistes, també sectors militars de la reserva. La societat israeliana estava més dividida que mai.

Fa només dos anys, el maig de 2021, Hamàs va portar a terme una ofensiva contra Israel llençant milers de míssils, alguns els quals van arribar a les capitals, Tel-Aviv i Jerusalem. La resposta d’Israel no es va fer esperar. Gaza va ser bombardejada per terra i aire. L’objectiu va ser la destrucció de la xarxa de túnels que fan servir els combatents de Hamàs per moure’s fins a les posicions d’atac prop de la frontera amb Israel. Semblava que l’organització islamista, considerada terrorista pels Estats Units i la Unió Europea, havia quedat pràcticament desarticulada, però no ha estat així. En poc temps i amb les ajudes necessàries d’Iran i d’altres potències, Hamàs ha pogut refer-se, reorganitzar-se, rearmar-se i tornar a la càrrega amb l'ofensiva més gran des del Yom Kippur.

Ningú acaba d’entendre com ha estat possible que l’atac de Hamàs agafés per sorpresa el sistema de seguretat d’Israel, considerat el més sofisticat del món. El diari israelià Haaretz ha publicat que la nit abans de l'assalt, el cap de l’Estat Major de l’exèrcit i el cap del Shin Bet, l’agència de seguretat interior, van ser informats de moviments preocupants i no van prendre cap mesura, ni tan sols augmentar el nivell d’alerta. The New York Times també ha informat que dies abans de l’atac de Hamàs, la CIA, que sol compartir dades amb els seus homòlegs israelians, va emetre dos informes que advertien dels preparatius d’un nou atac de Hamàs.

Amb l’atac de Hamàs, l’Orient Mitjà torna marcar l’agenda internacional quan patia un cert oblit; els EUA i Israel han aparcat les diferències i tornen a sumar forces; tan contestat com estava Netanyahu, ara la societat israeliana tanca files amb el seu Govern.  Iran demostra la seva influència externa. Ucraïna queda relegada i Putin ho aprofitarà

Així que l’ofensiva de Hamàs ha tornat a posar el conflicte d’Orient Mitjà en el centre d’atenció internacional, de la qual cosa alguns en treuen profit. Ciutadans de tot el món es manifesten, uns en solidaritat amb Israel i d’altres a favor de la causa palestina, que es torna a reivindicar. Cada govern de cada país és interpel·lat (i com sempre la Unió Europea fa el ridícul). El món àrab s’interroga; Iran ha fet notar la seva influència externa i la rendibilitzarà internament en detriment de la dissidència.

El Govern dels Estats Units ja no discrepa del primer ministre israelià, ans al contrari, s’ha posat a la seva disposició i ha anunciat l’enviament d’armes a Israel que tant li costava fer arribar a Ucraïna. El focus s’ha girat d’Ucraïna, un problema per a Zelenski, però una oportunitat per a Putin.

La societat israeliana que estava tan dividida, potser algun dia exigirà comptes al seu primer ministre per la seva negligència, però ara com ara ha tancat files i Netanyahu presideix un govern d’unitat nacional...

Els fets són sagrats, de moment 3.000 morts i 10.000 ferits. Les interpretacions són lliures. Malauradament els conflictes solen respondre a alguna necessitat. I, de vegades, a més d’una.