El lideratge exhaust de Carles Puigdemont s'ha convertit en un recurs perfecte per tornar a introduir l'autodeterminació a les comèdies de l'agenda autonòmica. Tothom sap que el PSOE no negociarà mai amb el president exiliat. Si el PSOE negocia mai res amb Barcelona, serà un canvi de fiscalitat a tot Espanya perquè "els seus" puguin governar Catalunya durant un parell de dècades. La figura del president exiliat només tindrà valor en la mesura que contribueixi a dissoldre una mica l'abstenció i, sobretot, en la mesura que permeti restablir el joc polític a Madrid.
Els cants a "la concòrdia" d'Ivan Redondo, i els elogis de Toni Aira a Puigdemont, tenen de rerefons el bloqueig polític espanyol que tant preocupa a La Vanguardia. Els ponts entre el PSOE i el PP estan trencats perquè la dreta espanyola no té marge per governar Espanya sense Catalunya. Els precs de Salvador Sostres perquè el PP pacti amb l'independentisme van en la mateixa direcció, i suggereixen que el partit de Feijóo està sotmès a tensions tan fortes com JxC. Mentre ERC i l'abstenció dominin el debat polític català, la dreta espanyola només pot tornar a la Moncloa de la mà de VOX, i això no ajuda a pacificar Catalunya ni el País Basc.
El partit del Rei serveix per promoure el darwinisme, igual que va fer Tejero als anys 80, però no serveix per tornar el prestigi a la democràcia espanyola. Santiago Abascal és un obstacle per al diàleg perquè és la resposta madrilenya a Albert Rivera, un detritus del franquisme més o menys civilitzat per l'èxit de la Transició i de la integració europea. A Madrid tendeixen a veure la política a través dels números de les grans majories, i troben inconcebible que quatre catalans rebels puguin bloquejar Espanya. A Catalunya, el règim de Vichy tampoc no ha tingut en compte l'element espiritual de la política i perd un llençol amb cada jornada electoral.
Puigdemont, doncs, ha tornat a prendre un cert protagonisme perquè convé crear un clima amable i que els nois de Clara Ponsatí puguin muntar el seu partit minoritari disfressat de proscrits i feministes. Si Puigdemont tingués algun poder real, Ponsatí hauria hagut de dimitir després de la punyalada que li va clavar en públic, a Brussel·les. Si els nois de Ponsatí tinguessin algun criteri propi, no tindrien tants atacs de dignitat després d'haver estat dormint durant quatre anys i d'haver deixat una part del seu espai polític natural en mans de Sílvia Orriols i els seus mecenes convergents, aparentment trumpistes.
La darrera cosa que ens convé és córrer cap endavant o cap enrera perquè Puigdemont, o Ponsatí i els seus hereus, tinguin pressa per passar el rasclet entre els abstencionistes.
La gran preocupació de l'oficialisme català és dissoldre l'abstenció abans que la decadència de l'espai de CiU cristal·litzi amb una cultura política que les mòmies de l'autonomisme no controlin. En el fons es tracta de refer aquell famós exèrcit de nacionalistes voluntariosos i abnegats que Jordi Pujol exaltava a les escoles d'estiu de la JNC. Perquè Espanya torni a funcionar cal que la identitat catalana adopti els valors tous de la globalització i que la lluita per l'autodeterminació quedi circumscrita en un partit que difongui els verins humanitaristes de la CUP, que ja van servir per pervertir el procés.
Puigdemont és un esquer propagandístic del passat i ha de servir, una mica com Tarradellas, per folkloritzar la identitat catalana en una Espanya democràtica dominada per la xenofòbia castellana de Madrid. Per enterrar l'1 d'octubre, les esquerres espanyoles i una part del PP creuen que cal solucionar el problema personal de Puigdemont i celebrar un altre referèndum que legitimi la subordinació de Catalunya. El nomenament d'Astrid Barrio pel govern de Pere Aragonès és només una peça del taulell. Els resultats electorals ofereixen l'ocasió de treballar per mirar de completar-lo amb faccions subsidiàries de caràcter nacionalista.
El problema principal, al meu entendre, és que Catalunya es troba en una falla històrica d'una profunditat enorme, comparable a la que va patir en el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna amb les migracions del sud de França. El procés va ser el cant del cigne de la Catalunya provençal, que ja havia quedat molt tocada pel franquisme. No sabem ben bé quin país tindrem d'aquí a uns anys. Però dubto que es pugui tornar enrere i que es pugui refer el sistema polític català en els mateixos termes que va dominar el pujolisme. Ens convé més un pacte fiscal liderat pel PSC que no pas un referèndum d'autodeterminació liderat per l'independentisme woke, fill de totes les mentides del procés.
Catalunya necessita temps i Espanya i Europa tenen pressa. Ni Puigdemont ni Ponsatí no tenen cap autoritat per donar lliçons de patriotisme a Junqueras, que com a mínim fa cinc anys que té molt clara la seva estratègia reformista. Els elements volubles de Primàries, d'Ordre i Aventura i de la meva estimada FCO havien estat fins ara a la reserva. Però Puigdemont fa llufa, la CUP fa figa, i els joves independentistes creixen sense referents que canalitzin la seva cobejada energia cap al vell autonomisme. Som on som perquè hem pres les decisions que hem pres, i la darrera cosa que ens convé és córrer cap endavant o cap enrera perquè Puigdemont, o Ponsatí i els seus hereus, tinguin pressa per passar el rasclet entre els abstencionistes.