Temps de mags

"No us preocupeu, sé que mai no ho entendreu".
L. Wittgenstein

Diuen que Keynes va escriure en una carta el 18 de gener de 1929: "Ha arribat Déu, me l'he trobat al tren d'un quart de sis". Ressalto la data perquè ningú no pensi que algun dels nostres déus domèstics es passejava per allà; es referia a Ludwig Wittgenstein que tornava a Anglaterra. Wittgenstein, figura deïficada pels estudiants de Cambridge i justament per mor del seu Tractatus i la fascinació intel·lectual que produïa. Ho trobareu molt ben recollit per Eilenberger a la seva obra Tiempo de magos. Ara que entrem nosaltres en un temps de mags, més prosaics i menys déus que aquells i, fins i tot, del que algun es creu. Els nostres mags hauran d'assajar nous i vells trucs per portar el poble a les urnes amb el seu nom a la mà. Quantes vegades es pot repetir un truc sense que es vegi el doble fons? Quant dura la il·lusió de la pols d'estrelles fins que es descobreix que només és una simple tela brillant atrotinada per l'ús? D'això van les eleccions que s'acosten, i les catalanes encara més.

L'aprenent de bruixot que habita a la Moncloa penja del fil de l'èxit d'Illa i de la corda que Puigdemont li ha penjat al coll. No hi ha dubte que els seus pactes, per molta necessitat que traspuïn, poden fer pensar a aquells no independentistes que van votar el PSC convençuts que la seva papereta quedava lluny d'ERC i Junts. A aquests els han d'enviar els senyals adequats perquè no defalleixin i d'allà el joc de mans de la inflexibilitat, la "mà dura" amb les vel·leïtats d'independència que els ha funcionat en altres ocasions. Així que l'Advocacia de l'Estat informa Estrasburg que la condemna als líders del procés va ser estupendíssima i no va vulnerar cap dret, alhora que fas declaracions sobre la necessitat d'esmenar el que es va fer malament amb l'amnistia. Ho veus, no ho veus? Pols de fada... i ja està!, m'aparec i porto al Tribunal Constitucional la ILP que és "divisiva", "fractura la societat" i "genera tensió" mentre per sota mà parlo de referèndum amb uns i amb els altres.

El truc de Puigdemont és d'equilibrista entre el possibilisme i la utopia i per dur-lo a terme haurà de parlar de coses que a Sánchez el deixaran escaldat per a les europees i que a Illa li enfosqueixen el camí

Després de l'amnistia, el referèndum; i després del referèndum, el camí a la independència. "Tornem per acabar la feina", que ja es va veure que no es podia acabar, almenys no d'aquesta manera. La seva presència fa màgia a les enquestes i comença la remuntada sense que estigui clar si aconseguirà tornar a fer brillar la il·lusió en tots els antics seguidors, en els necessaris per sortir a guanyar ERC. El truc de Puigdemont és d'equilibrista entre el possibilisme i la utopia i, per dur-lo a terme, haurà de parlar de coses que a Sánchez el deixaran escaldat per a les europees i que a Illa li enfosqueixen el camí.

Per més rotund que es posi el candidat socialista: "No hi haurà referèndum d'autodeterminació"; aconseguirà que els seus potencials votants el creguin? Aquest truc l'ha cremat tant Sánchez que ja comença a ser una broma, almenys en aquest Madrid que se saben aquella de "digues què prometen que no faran, que en tombar a la cantonada ho faran". No descarteu que alguns dels votants d'Illa s'hagin après ja el joc de mans i tinguin reticències.

És molt difícil que aquesta exhibició d'il·lusionisme no creï friccions entre les formacions: dels catalans amb els socialistes, dels socialistes amb els catalans i dels catalans amb els catalans. Són molts mesos en campanya i precampanya, són moltes intervencions, són molts cops d'efecte per pretendre que tot vagi com la seda. Fins i tot si continua en vigor el pacte de no-agressió i de relats independents que van subscriure al principi de les negociacions, les espurnes poden saltar en qualsevol moment i incendiar algú. L'escalada de divergències només pot anar creixent i una vegada liquidada i executada l'amnistia, el panorama canvia molt i no a favor de l'inquilí de la Moncloa. De fet, vinc a dir-los que en alguns sectors del Madrid profund, Puigdemont s'ha convertit ja en un ésser d'esperança, més que res perquè estan convençuts que és l'únic amb coratge per donar l'estocada al seu odiat Sánchez.

Tenim el doble salt mortal d'Alejandro, el candidat que no volien. Feijóo al final ha decidit ser pragmàtic i, com que no tenia alternativa clara, quan falten tan poques setmanes per a les eleccions, jugar amb la carta que tenia. Aconseguir cisar votants a Illa, que és l'encàrrec que té, és un joc de cartes que depèn molt del que els partits independentistes deixin a l'aire de la capsa de trucs de Sánchez.

Jocs de mags. Catalunya continua sent el centre de la política espanyola com al seu dia ho va ser el País Basc. A l'exterior es juguen partides simultànies greus i que ens tocaran, però de les quals ningú no parlarà abans de les urnes. En Tiempo de magos trobaran una referència puntual al famós repte filosòfic que van enfrontar Heidegger i Cassirer a Davos, a la muntanya màgica de Mann, que ara celebra el centenari. Suïssa, sempre, ja sabeu, el que es parla a Suïssa. D'altra banda, el temps d'aquestes minivacances convida a llegir. No ho dubteu. "Per viure feliç he d'estar en concordança amb el món", escrivia Wittgenstein. Concordeu tot el que pugueu. Ens llegim a la tornada.