Entre focs de Sant Joan, sorollosos petards i temperatures calorosíssimes, l’inici de l’estiu també està assenyalat pels actes de graduació dels germans, fills i nets. Una tradició molt anglòfila que ha arribat fins als parvularis. No deixa de ser un moment de canvi important, especialment per als estudiants universitaris, que abandonaran les aules per incorporar-se als despatxos. I els bars sempre quedaran com a referent d’una època que, per a molts, serà la millor de la seva vida, encara que tardin uns anys a descobrir-ho. Per això els actes de graduació han esdevingut un ritual màgicament pagà, però molt intensament viscut. Les togues més diverses, els vestits de gala, els parlaments solemnes de rectors i alumnes, els consells benintencionats dels padrins de promoció i el celebèrrim cant del Gaudeamus igitur formen part d’un cerimonial ineludible. I no oblidem les festes posteriors, que sovint no s’acaben recordant amb prou lucidesa.
Agafo el fil del discurs de cloenda de l’acta de graduació dels màsters de l'IQS, que el seu director general, el Dr. Borrós, va convertir, sense saber-ho, en un clàssic. La idea central anava sobre un tema evangèlic, encara que no ho va citar explícitament: come forth. Literalment, come forth vol dir "sortir". És la traducció anglesa de la paraula que adreça Jesús a Llàtzer quan l’exhorta a sortir de la tomba. El Dr. Borrós exhortava als graduats a "sortir" al món, rememorant la força evangèlica de la crida de Jesús a vèncer la mort per la fe. La crida és a sortir al món, a no tenir por d’avançar cap a la vida. El missatge és molt potent i molt contundent.
Cada època, cada generació, s’enfronta a reptes molt semblants: assimilar els canvis i perseverar en la vocació encara per descobrir
En el mateix discurs, el Dr. Borrós els plantejava que no havien de tenir por del canvi, por de sortir de la zona de confort que són els estudis universitaris. Obtenir un grau és tancar un primer període d’aprenentatge que, de fet, només acaba de manera formal. En realitat, els joves que es graduen encara no saben que s’hauran de formar amb permanència a l’escola de la vida, molt menys controlada, molt menys segura que la que han viscut a les aules. Només avançaran si han aconseguit entendre com s’aprèn de la realitat, com es teixeixen complicitats i com s’incorporen els coneixements fonamentats en una pràctica de la vida sovint més avorrida i més exigent del que ingènuament pressuposàvem. Cada època, cada generació, s’enfronta a reptes molt semblants: assimilar els canvis i perseverar en la vocació encara per descobrir.
Els nous graduats hauran de comprovar que no hi ha rutes traçades, que tot es pot fer. O gairebé tot. S’enfrontaran a un món que si té alguna característica clara és que canvia a massa velocitat. Gairebé diria que en els nostres dies, els canvis s’estan accelerant. Durant els seus estudis, han vist com arribava la IA per trasbalsar-ho tot, una mica com nosaltres als anys vuitanta vam veure arribar els ordinadors. Només tenen garantides les plantofades, els fracassos, els errors. I només quan s’hi enfrontin —això els recordava el Dr. Borrós— sabran si els professors han fet bé llur feina. L’altra mesura de l’èxit a la vida és més subtil i de vegades difícil d’avaluar: El Dr. Borrós els exigia treballar per als altres i a llarg termini. Contribuir a fer una societat més justa i solidària de la que s'han trobat.
Discursos com els del Dr. Borrós han format part aquests dies, amb més o menys intensitat, de l’imaginari col·lectiu de la comunitat universitària de Catalunya i de tot el món occidental. El seu imperatiu come forth té un sentit molt més especial a la llum de la mateixa lletra del Gaudeamus. “Gaudeamus Igitur, iuvenes dum sumus”, és a dir, “Alegrem-nos, doncs, mentre siguem joves”. El salt a la vida, la sortida amb força d'una zona tranquil·la, només té sentit si sabem aprofitar el temps que ens ve donat. Aquest era el sentit que el Dr. Borrós va expressar magistralment, mai més ben dit, en les seves paraules. Tots estem cridats a abraçar la vida amb força cada dia, a tornar a néixer, a aprofitar totes les noves oportunitats, com la de Llàtzer. Tots tenim, amb més o menys llargada, però amb infinita amplada, una vida al davant. Tots estem descobrint cada dia que el món canvia, però que en continuem formant part. Tots hem de maldar per no abandonar mai l’esperit del dia de la graduació que el Dr. Borrós va glossar tan meravellosament.