Wall Street ha estat el primer a reaccionar. "Estem volant a cegues en una tempesta de crèdit", van clamar. Els operadors de la Borsa de Nova York comentaven les queixes que sentien dels bancs veïns. "No tenim ni idea de qui és solvent i qui no", reconeixien. Hi ha ajornaments generalitzats i entitats financeres que s'han retirat dels préstecs als consumidors. 20 milions de treballadors són a l'atur, advertia la Reserva Federal. Però altres tants estan endarrerits en el pagament dels seus deutes, agregaven.
El 2008, la fallida del sistema bancari va crear un enfonsament del crèdit i va provocar un risc de deflació (intensa caiguda de la producció i els preus) mundial. Dotze anys després, els països desenvolupats es troben obligats a comprometre el 20% de la seva riquesa sota la forma de deute públic. Els bancs aquesta vegada s'han fet càrrec d'aquesta ingrata feina perquè l'economia familiar i el consum aguantin, així com les empreses (la inversió de les quals ha retrocedit un 40%) en limitin els danys.
Però ara els bancs s'enfronten amb les dues onades de fallides d'empreses esperades a la tardor de 2020 i començaments de 2021, així com el risc del no-pagament dels préstecs garantits per l'Estat, dels quals el 10%, com a mínim, hauran de suportar pèrdues.
Els bancs tenen problemes, mentre Wall Street confia que si l'epidèmia i els bloquejos continuen, el Sistema de Reserva Federal i altres bancs centrals aplicaran l'"assegurança" especial perquè les borses no caiguin, ja sigui la compra de bons corporatius o fins i tot "bons porqueria". L'estabilitat i la confiança global estan en joc.
Els bancs centrals, el paper dels quals és el de "prestador d'últim recurs", han traspassat línies vermelles que es consideraven impensables, com finançar directament els dèficits de l'Estat. És ara, amb la calor, que han de tornar a l'ortodòxia i a la virtut
El cas és que l'assumpte és complex. El rellotge del deute públic global d'Economist marca una cota de 59 bilions de dòlars i el PIB mundial, segons l'FMI, és de 76 bilions. Però els plans de recuperació exigiran encara més recursos, perquè, de moment, la invisibilitat de la inversió és gairebé total. A l'Europa dels 27, l'abast del pla de rellançament ascendeix a 750.000 milions d'euros, amb la qual cosa s'ha convertit en l'emblema de la renovació europea. Els resultats de les últimes eleccions municipals a França han agregat un component ecològic que queda per definir. És un cúmul de projectes aspiracionals que s'agrega per al dia després.
Alhora, la Covid-19 ha embolicat les cartes de manera que, per evitar el risc del virus, els europeus cada vegada paguen menys en diners corrents, amb la qual cosa es constata que, segons l'expert francès Jean-Pierre Robin, si bé en els últims quatre mesos els bitllets en circulació han augmentat en 91.000 milions d'euros, tals bitllets no són utilitzats com a mitjans de pagament, sinó que són guardats en cofres o sota els matalassos. Què significa això? Hi ha qui prefereix callar per evitar ser qualificat de catastrofista, si bé de d'altres es burlen comentant que també s'atresora paper de vàter.
I amb aquestes ha arribat el juliol. Jerome Powell, president de la Reserva Federal, que al maig va instar la Casa Blanca i el Congrés dels EUA a gastar més diners, "davant de l'evidència que la recuperació portarà més temps del que es pensava", va rectificar aquesta setmana. "Hem entrat en una fase important. I ho hem fet abans de l'esperat". Dijous dades del mercat laboral van mostrar que l'ocupació havia millorat en 4,8 milions de llocs de treball, i la taxa d'atur va baixar l'11,1%, quan no fa gaire es creia que arribaria al 20%.
A Europa, Jean Pisani-Ferry, de l'institut Bruegel i exassessor de Macron, va indicar que "la pandèmia ha retrocedit", encara que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) advertia que "el pitjor de l'epidèmia encara ha d'arribar", després dels comptes del coronavirus van indicar que els casos havien arribat a 10 milions i el nombre de morts a 500.000.
Malgrat les contradiccions, el cas era que calia canviar el plantejament de polítiques aplicades. El Banc de Pagaments Internacionals (el "banc dels bancs centrals") va indicar que és temps de pensar en la sortida d'aquesta fase d'intervencions excepcionals. El Banc va apel·lar els actors polítics i econòmics a preparar-se per evitar un escenari negre de "sobreendeutament incontrolat" que podria implicar —va agregar— "la pèrdua de la credibilitat de la moneda".
El Banc d'Espanya va assenyalar al seu informe anual mostrat a primer de mes que si no es prenien mesures sobre els deutes públics, la ràtio deute/PIB a final de 2030 se situaria per sobre del 100%, convertint-se en "crònic", la qual cosa podria arribar a afectar negativament el creixement a llarg termini. L'augment d'alguns impostos va ser agregat a la recomanació general.
A França, el Tribunal de Comptes advertia al seu torn que "la sostenibilitat del deute constituïa més que mai un envit, o encara més, es tracta del repte essencial per a les finances públiques".
Els bancs centrals, el paper dels quals és el de "prestador d'últim recurs", han traspassat línies vermelles que es consideraven impensables, com finançar directament els dèficits de l'Estat. És ara, amb la calor, que han de tornar a l'ortodòxia i a la virtut. Realment, vivim un escenari econòmic atípic i incomparable.