El PSOE i Ciutadans han tancat un acord per a la investidura de Pedro Sánchez sustentat en una reforma exprès de la Constitució. Es tracta de cinc punts tan diferents que van des de la supressió de les Diputacions i els aforaments, als mandats del president del govern central per un màxim de cinc anys, passant per la reducció a 250.000 del nombre de firmes per a una iniciativa legislativa popular i la despolitització de la justícia. Pedro Sánchez i Albert Rivera estan, segons sembla, molt satisfets amb el seu acord i així ho han propagat en les últimes hores. Hi ha un però, no obstant això, i no pas menor. Que res de tot això no ho podran dur a terme ni en el cas que se sumi, en l'últim moment, Podemos, ja que una reforma de la Constitució necessita de l'aprovació de tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, i en aquesta última Cambra el PP té majoria absoluta.
A què obeeix doncs l'escena de sofà d'un acord materialment inviable? A teatre. No hi ha cap altra explicació. Parlar d'una reforma de la Constitució sense comptar amb el Partit Popular és una quimera o enredar el personal. Llevat que PSOE i C's no vulguin incomplir els mecanismes establerts a la mateixa Carta Magna per a la seva reforma. Dono per fet que això no serà així, atès l'interès que sempre han posat a l'hora de recordar el que diu la Constitució i també d'interpretar-la.
I Podemos? Pablo Iglesias esgota el seu no a Sánchez exigint una ruptura amb Ciutadans per canviar de parer. Els seus vots són necessaris per la via del sí o de l'abstenció i en això rau la força de la formació morada. Una altra cosa és que, en l'últim instant, li vingui el vertigen de permetre la continuïtat de Mariano Rajoy a la presidència del Govern espanyol en funcions. Però aquest moment encara no ha arribat.