Hem tingut coneixement no fa gaire del cas del musical Em dic Helena Jubany. Un musical necessari. Segons han informat els seus impulsors, l’obra posa l'èmfasi en la personalitat d’Helena Jubany —l’assassinat d’aquesta jove bibliotecària va tenir lloc el 2021 i encara s’investiga— i no en els detalls de la seva mort. La qüestió és que la família Jubany, o, per ser més exactes, una part de la família, va regirar-se contra l’obra quan l'estrena ja estava programada, i el mullader públic consegüent va conduir al Círcol de Badalona, on s’havia de representar, a desdir-se i cancel·lar el lloguer de l’espai a la companyia Blanc i Negre, productora del musical. Així, l’obra, que es va començar a preparar el 2022, es va quedar sense teatre on representar-se.

L’assumpte recorda en diversos aspectes un altre que va tenir lloc una mica abans. Parlo del llibre El odio, sobre el crim de José Bretón, que va assassinar els seus dos fills a Córdoba l’any 2011. En aquest segon cas, a diferència del musical sobre Helena Jubany, hi va intervenir la justícia. La mare dels dos nens morts va recórrer a la Fiscalia perquè provés d’impedir la publicació del llibre, l’autor del qual és Luisgé Martín. El jutge s’hi va negar, apel·lant a la llibertat d’expressió i també perquè es desconeix el contingut de l’obra. Finalment, però, els directius de l’editorial Anagrama, davant la controvèrsia generada, van decidir suspendre la publicació del llibre i estalviar-se maldecaps.

Una persona o una societat demostren que creuen realment en la llibertat d’expressió justament quan el seu exercici pràctic ens pot ofendre, disgustar o fins i tot indignar. Concedir la llibertat d’expressió sols a allò que ens plau o ens deixa indiferents no té cap mèrit ni presenta cap valor. Ni construeix. Prohibir una obra teatral, un llibre o qualsevol altra classe d’expressió intel·lectual o artística suposa arrabassar una llibertat preciosa a l’autor o autors. A aquella persona o persones concretes. Però no sols això. Com recalcava ja John Milton, ni més ni menys que al segle XVII, la censura —com la que s’ha buscat i s’ha aconseguit en els dos casos a dalt consignats— és un robatori a la humanitat present i futura. Si la censura, el càstig, es produeix prèviament —segons una conjectura i per si de cas—, el mal és molt més gran.

Una persona o una societat demostren que creuen realment en la llibertat d’expressió justament quan el seu exercici pràctic ens pot ofendre, disgustar o fins i tot indignar

Des del món de la cultura s’alerta un dia i l’altre també que actualment la llibertat, en el sentit més nítid i profund, és assetjada i erosionada per una onada d’il·liberalisme —empesa fonamentalment per l’extrema dreta populista— que recorre i empesta el món. Això no és possible, em sembla, negar-ho. Els que ens n'alerten tenen tota la raó. Justament per aquest motiu, que un teatre o una editorial exerceixin pel seu compte la censura prèvia, doblegats per la pressió social i d’uns familiars a qui, de forma perfectament legítima, no agrada que es toqui un assumpte per a ells dolorós, no és altra cosa que una derrota, una derrota col·lectiva. Un pas enrere en el combat per les nostres llibertats, de tots.

Una entitat cultural i una empresa editorial han exercit la censura, o, com es diu ara, la cancel·lació. I em pregunto: ¿el Círcol de Badalona i l’editorial Anagrama han pensat que, amb llurs decisions, estan atemptant contra una llibertat individual i un dret col·lectiu fonamentals per a la nostra societat? ¿No tenen aquests actors i tota la resta —com mitjans de comunicació, sales de concert, festivals, galeries d’art, museus, productores i exhibidores cinematogràfiques, etcètera— la responsabilitat i l'obligació de defensar i afavorir l’extensió de la llibertat d’expressió? ¿O les seves obligacions amb la llibertat, la cultura i el bé comú, el seu compromís amb la societat, s’extingeixen en l’instant en què treuen el nas possibles entrebancs en forma de minva reputacional o eventuals esgarrapades als seus ingressos? Si tots que tenen a les seves mans l’aixeta de la llibertat d’expressió tremolen com una fulla així que es presenta el més petit obstacle, ens hem de plantejar aleshores, seriosament i amb gravetat, com carai s’ho faran les societats democràtiques, és a dir, com ens ho farem tots plegats, per evitar que les nostres llibertats s’empoqueixin a marxes forçades fins a escolar-se’ns irremeiablement i tràgicament entre els dits.