La política té en comú amb la religió la creença en els miracles. Una llegenda rural diu que fa molts anys, durant una pertinaç sequera, uns vilatans van tenir la idea molt nacionalcatòlica de treure el Sant Crist de l’església parroquial i fer una peregrinació per demanar-los, al Fill i al Pare, la tan delejada pluja. Malgrat la fe demostrada, el Cel no va atendre els precs i els camperols ja fastiguejats del tot, van llençar el Sant Crist a la llera del sequer en què s’havia convertit el riu de la vila. Som davant d'un clar cas de fe del carboner. Plou, ens diu la ciència, quan es donen determinades condicions, condicions que no es poden determinar per la fe —tèbia en aquest cas— dels feligresos. Això no vol dir que la religió sigui inútil, sinó que la seva pràctica és una altra cosa diferent de treure a passejar el Sant Crist gros.

En política passa més o menys el mateix. Molts dels actors de la cosa pública creuen —o fan creure— que la política és màgia, pur mentalisme. Sembla que n'hi ha prou amb desitjar un objectiu per just que sigui perquè aquest objectiu es materialitzi. El més greu d’aquest analfabetisme polític és que és percebut per gran part de la ciutadania com a mètode vàlid de fer política. Un espetec dels dits i prova superada.

Sortosament, el món no va així. La taula de diàleg, tampoc. Observem els conflictes socials o nacionals. Costa anys, si no decennis, arribar a una solució als problemes profunds. Pensem en la jornada de vuit hores diàries, la igualtat dona-home o les independències tant colonials com a la mateixa Europa o al Canadà. Som davant de processos complexos, plens de tensions i interessos contraposats entre les parts i dins de les parts protagonistes dels conflictes.

Hi ha feina, feixuga, molt feixuga, i per molt temps. I com que, encara que ho sembli, no juguem una partida d’escacs, no se li ha de posar un rellotge

Així, de la quarta trobada entre els presidents català i espanyol caldrà esperar a veure com es materialitza el que ens diuen els respectius portaveus en acabar el retrobament. Serà, però, la pràctica la que ens donarà pistes sobre l'efectivament parlat i acordat. Sabrem, per exemple, si la desjudicialització, que procedeix de la primera trobada, ja va de debò. Com ho sabrem? Ho sabrem a mesura que afluixi sensiblement la pressió judicial, de la qual la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, a les ordres de la Moncloa, són les impulsores sobre el terreny. Veure si les excuses basades en una inexistent autonomia funcional i política dels dos serveis jurídics estatals continuen sent excuses; o percebrem, no sense discreció, si van deixar anar llast, és a dir, no encetant nous processos i tot reduint notablement la pressió dels ja existents, abandonant-los gradualment. No serà d’avui per a demà, però ha de ser.

En segon terme, i sempre més enllà de les formalitats normalment buides dels comunicats oficials, comprovarem si les reformes legals necessàries, penals i no penals, es posen en marxa. Així, des de la derogació de la sedició —anacronisme autoritari sense parangó en l’Europa contemporània— i una reformulació de la malversació, tornant a la tradició jurídica espanyola, esborrant l’actual figura, còpia dolenta alemanya, fins a la reforma de la llei de partits. En aquest camp, cal redefinir les causes d'inelegibilitat, limitar la seva extensió a causes sobrevingudes fruit d’una interpretació poc conforme amb el dret a la participació política tant de ciutadans com d’electes, de manera que no s’alteri el resultat de la voluntat popular. També, en aquest àmbit, s’ha d’anar fins a la delimitació en continguts i temps d’actuació del sistema de juntes electorals. No cal aclaparar el lector amb més reformes, algunes de les quals són necessàries al marge del problema amb Catalunya. Al cap i a la fi, més que acords, cal tenir realitats noves i efectives.

I dic problema amb Calalunya, no problema a Catalunya, com es vol fer passar alguns cops des del Madrid oficial. El problema, secular, és d’encaix de Catalunya en una forma monolítica i unidimensional de ser espanyol; encaix ara per ara per al qual certa Espanya no està preparada. Però aquesta manca d’encaix no suposa, no ha suposat mai, un problema a Catalunya entre catalans. És clar que hi ha diferències ideològiques i de tota mena a Calalunya: les pròpies d’una societat viva i sana, no monòtona ni unidimensional, sinó plural i elàstica que resol —si més no, ho intenta— els seus problemes com es resolen en democràcia, és a dir, votant, amb tot el que això suposa.

Ras i curt: els unicorns no existeixen. Hi ha feina, feixuga, molt feixuga, i per molt temps. I com que, encara que ho sembli, no juguem una partida d’escacs, no se li ha de posar un rellotge. Se li ha de posar intel·ligència, perseverança, esperança; i un bon retrovisor de llarg abast per constar el que s’hagi avançat. Culo di ferro, en suma. O, en català: oblidar el tinc pressa.