Com cada dia a les vuit de la tarda, havia sortit al balcó i aplaudia juntament amb la resta del veïnat en aquest gest que ja s'ha convertit en quotidià, quan em vaig preguntar què se'n faria, d'aquesta enorme força social una vegada acabés aquesta situació excepcional. L'energia, sens dubte, és enorme: per volum, és clar, però també per la seva naturalesa transversal que creua generacions, ideologies, fronteres, classes socials, etc. Per entendre'ns, estem davant d'un 15-M a l'engròs.
I continuo afegint altres fenòmens socials que han proliferat: iniciatives veïnals de solidaritat (en eusquera tenim encunyat el terme auzolan, feina de barri), xarxes per facilitar material sanitari, alimentació, habitatge i altres serveis bàsics allà on són més necessaris, projectes nascuts d'una universitat que s'ha demostrat molt activa quan hem necessitat respostes al nostre desconcert i així una llarga llista d'una societat amb molt múscul.
El sistema basc de concert econòmic ni és un privilegi, ni és insolidari, ni arreglarà mai l'enorme dèficit públic espanyol. És un exercici de responsabilitat fiscal que podria estendre's a altres nacions: Catalunya, sense anar més lluny
Sabia que aquí hi havia una tasca pendent, però no sabia donar-li forma fins que vaig topar amb aquest tuit de la politòloga Eva Silván: "En aquesta crisi les respostes innovadores s'estan produint en els marges de les institucions, des de la societat civil o des del sector privat. Cal pensar ja a construir ponts que portin la innovació a l'Administració i l'Administració a la innovació". Bingo! La tasca pendent per canalitzar tota aquesta revolució social emplaça cadascú en el seu àmbit, a cada xarxa social ressorgida (la majoria ja hi eren però treballaven al ralentí), al sector privat i, sobretot, és un enorme repte per a les administracions públiques en els seus diferents nivells.
L'exemple del que no s'ha de fer l'ha brindat l'antiga redactora de Twitter (portava el compte del gos d'Esperanza Aguirre) i ara presidenta de la Comunitat de Madrid. En un exemple de supèrbia, Díaz Ayuso ha desdenyat l'ajuda de milers de makers que fabriquen en impressores 3-D material ara molt necessari: des de pantalles protectores a viseres o, fins i tot, peces que converteixen màscares de busseig en respiradors artificials.
De la seva petició de fons extraordinaris a compte de l'Estat al mateix temps que presumeix d'abaixar els impostos (als rics, és clar) en parlem un altre dia. Aprofito l'ocasió d'escriure en un mitjà català per explicar que el sistema basc de concert econòmic ni és un privilegi, ni és insolidari, ni arreglarà mai l'enorme dèficit públic espanyol. És un exercici de responsabilitat fiscal que podria estendre's a altres nacions: Catalunya, sense anar més lluny.