He llegit no sé on que la tardor ben aviat deixarà d'existir i he pensat en el taxista a qui l'altre dia, quan l'estiu havia finit, vaig demanar que pugés els vidres de la finestra per coherència estacional. Estàvem a 22º i va preguntar-me si tenia fred, mig estranyat, mentre a mi també em sorprenia el seu català pràcticament perfecte, amb les vocals neutres encara per llaurar. No era la primera vegada que un conductor pakistanès em parlava català, ja que els cursos especials que el CPNL fa des del 2014 pels taxistes del Pakistan ja fa anys que donen fruits, però sí que era el primer cop que algú de l’Àsia Meridional em donava conversa d’aquella manera tan fresca. Ja és tardor però fa calor, em va dir amb la cantarella d’un nen que recita el verset de Nadal sobre un tamboret, potser per això vaig posar-me sensible i vaig dir-li que el canvi climàtic ens farà tenir cada vegada estius més llargs i períodes de transició cap a l'hivern més breus, motiu pel qual és el moment idoni per aniquilar un invent poètic com és la paraula 'tardor'. Des del retrovisor, aturats a un semàfor del carrer Pare Claret, va mirar-me sorprès i el seu rostre encara es va exclamar més quan vaig confessar-li que jo mateix era el vicepresident segon de l’Agrupació Catalana d’Amants de la Primavera d’Hivern (ACAPH).

Sí, resulta que hi ha una mena de persones al món a qui l’estiu se’ns fa empipador. Ningú no ens comprèn quan diem que ens agrada l’horari d’hivern o que esperem amb devoció aquella setmana de l’any en què cal treure la bufanda del calaix i posar l’edredó d’entretemps, per exemple. La societat es pensa que som pocs i estem sols, però en realitat som legió. El problema és que la majoria militen en el tardorisme ortodox i amb ells, per exemple, un servidor pot dir que comparteix només el fet d'agrair a l’atzar tres dons: haver nascut fredolic, de llengua minoritzada i estació menyspreada. Res més. En el meu cas, vaig adonar-me que la tardor era filològicament una mentida de jove, quan estudiava batxillerat i no tenia ningú a la vora amb qui maleir el fet de veure gent amb xancletes passada la Mercè. Em sentia molt sol, però tot va canviar aquell llunyà dia de 2007, quan vaig rebre un misteriós comentari després d’escriure un post a Fotolog on explicava com m’agrada passejar pel passeig de Sant Joan a principis d’octubre, quan cauen les fulles dels arbres i la tarda s’escurça fent-se de nit abans de les set.

En tot el text no escrivia en cap moment la paraula ‘tardor’, sinó primavera d’hivern, però ho feia senzillament perquè a classe havíem llegit un poemari de Joan Salvat-Papasseit i i la noia que m’agradava n'havia subratllat mig llibre. El meu boicot lèxic a l’ús de tardor no tenia cap més motiu que fer-me el poeta tiracanyes, doncs, ja que jo era un dels milions de catalans que equivocadament pensava que ‘tardor’ era la manera històrica d’anomenar aquesta estació, però aquell misteriós comentari va canviar-ho tot: “Dijous, 20.00 AM, plaça Reial 3, 2n pis. Cambra, Ferrater, últim vers”, deia. El firmava un perfil anomenat Acaph, per això en un primer moment vaig pensar que se’m convidava a una festa antirepressiva plena de redskins escoltant Opció K-95, per allò d’All cops are bastards (A.C.A.B), o potser a un d’aquells clubs de lectura d’El Aleph, de Borges, on sempre hi ha un argentí intensito i descalç que parla pels descosits mentre beu te negre. Per sort, però, no vaig trobar-me amb res d’això quan vaig arribar a la plaça Reial.

Primer vaig trucar al timbre, després vaig dir “tens la pell mig de sol, mig de lluna” i automàticament el porter automàtic va obrir-me la porta que em va permetre descobrir un col·lectiu de gent anònima, ple de senyors amb jersei de coll alt, i en el qual podia expressar la meva simpatia per l’estació menys estimada de l’any. A més, aquelles persones compartien amb mi la dèria íntima per anomenar la tardor d’una altra manera, aparentment més literària, ja que l’ACAPH és en realitat una escissió de l’Agrupació Catalana d’Amants de la Tardor (ACAT). Els catalans, ja se sap, mai no ens posem d’acord ni per defensar les coses que estimem. D'aquella primera assemblea ja en fa més de quinze anys i el nombre de socis no ha parat d'augmentar, per bé que principalment encara hi ha només poetes. Masses. Alguns, fins i tot, duen barret i una bufanda ampla de color carmesí que es deixen caure sobre el jersei amb l’elegància d’un gall dindi. Un d'ells, de qui no en puc dir el nom perquè respectem l'anonimat, va explicar-nos a l'última reunió que feia dies que negociava una reedició del seu llibre on figura el poema Nocturn imperi, ja que vol canviar els tres cops que hi surt la paraula ‘tardor’ per primavera d’hivern, però la diferència sil·làbica entre els dos termes li trastoca tant la mètrica del poema que, a les nits, li impedeix dormir bé.

Tot plegat és una tasca àrdua i mancada d'incomprensió, fins i tot ara que els experts avisen que entre l'estiu i l'hivern cada vegada passaran menys dies. El company Germà Colón, un dels socis històrics de l'entitat i il·lustre filòleg que va deixar-nos fa dos anys, va dedicar molts esforços a demostrar que fins fa un segle i mig, tots els catalans feien servir la perífrasi popular ‘primavera d’hivern’ per referir-se a l’època que som ara, igual com abans havien fet servir ‘autumne’. Que la ‘tardor’, escrita així, és una invenció literària que fins a finals del segle dinou només residia en els llibres, els poemes i els textos cultes. De mica en mica, però, la paraula 'tardor' va anar-se fent popular. Des d'aleshores, quan arriba octubre hi ha un fotimer de tardoristes ortodoxos amb ganes de posar-se ja els botins, agafar sempre la caçadora 'per si de cas' i treure de l'armari l’abric de visó de la besàvia per sortir a Apolo un Nasty Monday, però el que cal, ara que la tardor meteorològicament parlant està en perill de mort, és que esdevinguin primaverad'hivernistes militants, ja que si anem cap a un món dividit en dues grans estacions, res més lògic que anomenar primavera d'hivern i primavera d'estiu els dos períodes de transició entre elles.

Que els setembres són ja plenament estivals és tan real com que el mes de maig ja fa temps que també va passar a ser-ho, d'acord, però enguany, a més, estem vivint un inici d'octubre tan calorós com un cop de puny a l'estómac. Sembla, gairebé, ue l’estiu hagi decidit allargar-se de manera gairebé antinatural, com un d’aquells amors que es forcen massa més enllà del seu final. Ara que cada dia es fa més evident que passar de l'estiu a l'hivern serà any rere any una cosa més breu, un servidor i la resta de membres de l’ACAPH continuarem defensant la primavera d’hivern i encara serem refugi de tots els tardoristes de base que, com jo, abracen aquells dies d’octubre que són sinònim de batí al sofà cada vespre, ampolles de vi novell i capvespres taronges gairebé abans de l’hora de berenar amb l'ímpetu de les flors quan arriba la primavera. Aquells dies que potser també ha començat a estimar ja aquell taxista pakistanès si llegeix aquest article mentre espera a algun client a l’aeroport, qui sap, tot i que em faria més feliç descobrir si va fer-me cas i després de cobrar-me, a Pau Claris amb Casp, va aparcar amb els quatre intermitents a la cantonada abans d’entrar a la Laie, demanar si tenien L’irradiador del port i les gavines i descobrir que, passat Sant Miquel, en els dies feliços res no és mesquí ni cap hora és isarda.