En temps de saturació informativa, la gravetat es torna difusa. Els ciutadans assistim, dia rere dia, a una allau de titulars, escàndols i causes judicials que, lluny d'aclarir el panorama polític, l'enterboleixen més. El sistema mediàtic dominant exigeix produir diverses notícies cada jornada, la qual cosa fragmenta la percepció pública, descontextualitza els fets i acaba generant una forma d'anestèsia social. La conseqüència més immediata és l'esgotament ciutadà; la més perillosa, la normalització de la corrupció i de l'abús de poder.

En aquest context, l'estiu polític espanyol transcorre amb una tensa i enganyosa calma. Els discursos buits i els silencis institucionals amb prou feines aconsegueixen ocultar una realitat subterrània que cada dia guanya pressió: el model de poder que representa Pedro Sánchez es troba assetjat judicialment. El que avui es presenta com a soroll dispers, després de l'estiu podria revelar-se com una estructura connectada, coherent en la seva lògica i devastadora en les seves conseqüències.

El que està en marxa no són episodis aïllats de corrupció —encara menys casos de lawfare—, sinó la consolidació d'un ecosistema penal que afecta el nucli mateix del poder: l'esposa del president, el seu germà, el fiscal general de l'Estat, el secretari d'Organització del PSOE, l'exministre de Foment, i diverses estructures territorials del partit, i aquesta llista només sembla ser la inicial. El que s'acosta no és només una tardor calenta, sinó el principi del col·lapse d'un projecte polític basat en un clar personalisme i la instrumentalització de l'Estat.

Però davant de tanta allau de dades, causes i escàndols dispersos que hem tingut en els últims mesos, el que feia i fa falta és tenir clar el panorama del que realment hi ha en aquests moments i les seves derivades; en realitat, hauria estat d'agrair una mena d'infografia en la qual els ciutadans no ens perdéssim, una guia per recórrer i sortir del laberint, i és el que intentaré esbossar.

El cas de Begoña Gómez, esposa del president del govern espanyol, ha evidenciat la desaparició de la frontera entre el públic i el privat. Investigada per presumpte tràfic d'influències, la causa gira entorn de cartes de recomanació que van beneficiar empreses que després haurien obtingut contractes públics o favors des del poder. L'impacte institucional d'aquest procediment ja és profund. L'erosió de credibilitat no recau només en Gómez, sinó en el mateix nucli de la Moncloa.

El que s'acosta no és només una tardor calenta, sinó el principi del col·lapse d'un projecte polític basat en un clar personalisme i la instrumentalització de l'Estat

Simultàniament, el denominat "cas Koldo" —iniciat per contractes irregulars en la compra de material sanitari durant la pandèmia— ha revelat l'existència d'una xarxa d'intermediació politicoempresarial l'arrel de la qual, ara per ara, ja abasta José Luis Ábalos i el seu exassessor, Koldo García. Però el focus no s'atura allà, també ha acabat arrossegant Santos Cerdán com a exsecretari d'Organització, que apareix implicat en converses i gestions que comprometen no només la seva posició, sinó l'ètica de l'aparell orgànic socialista, que l'ha portat fins a la presó. Navarra, Canàries, Madrid: no es tractaria d'una trama local, sinó d'una arquitectura de poder desplegada a nivell estatal.

S'hi afegeix la figura d'Álvaro García Ortiz, fiscal general de l'Estat, la missió constitucional del qual hauria de ser la defensa de la legalitat i els drets dels ciutadans, però que ha esdevingut només un escut de l'Executiu. A partir de la seva actuació en el cas del xicot d'Ayuso hem sabut de les seves decisions al voltant diverses causes amb àmplies repercussions polítiques; García Ortiz ha erosionat la confiança en la Fiscalia en actuar no com a àrbitre, sinó com a peça de l'engranatge governamental. Si cau, com molts ja anticipen que passarà a la tardor, no serà una victòria de l'estat de dret, sinó la confirmació de la seva instrumentalització.

Per si no n'hi hagués prou, el poder també s'ha parapetat en les velles —però sempre eficaces— clavegueres de l'Estat. El que abans s'atribuïa al PP, avui es detecta amb més sofisticació sota el PSOE: espionatge a advocats, manipulació informativa, filtracions dirigides, campanyes de descrèdit contra tota persona i institució que resultin incòmodes. El cas Pegasus, les operacions encobertes contra l'entorn independentista i l'ús de mitjans finançats o alineats amb el poder revelen una dinàmica preocupant: el govern espanyol no només governa, també vigila i castiga, es defensa atacant i oculta amb eficàcia.

En paral·lel, es comença a conèixer l'abast de les trames relacionades amb els hidrocarburs, el mercat energètic i la defensa dels interessos geopolítics de països com la Xina i Veneçuela. Empreses connectades al poder polític haurien rebut favors reguladors, adjudicacions preferencials i blindatges fiscals. Encara que aquest escàndol ha rebut menys atenció mediàtica, la seva dimensió econòmica i la seva xarxa d'interessos podrien superar àmpliament el cas Koldo, arrossegant una capa molt més àmplia i elevada del poder polític. I, com en tantes altres ocasions, es constata que l'ideològic importa poc: el que de veritat interessa és l'accés al BOE.

També el cas de David Sánchez, germà del president, ha deixat de ser un assumpte menor per convertir-se en un nou símptoma del deteriorament institucional. La seva feina en la Diputació de Badajoz, camuflat i envoltat d'opacitat, ha provocat una investigació judicial que posa en dubte la doble vara de mesurar amb què es protegeix els qui orbiten a prop del poder. La qüestió aquí no és la quantia econòmica, sinó el missatge polític: quan el cognom garanteix impunitat, el sistema es degrada per complet.

Ja no estem davant d'un projecte ideològic ni de país: és una forma d'autoconservació sostinguda en la impunitat, el silenci i la domesticació institucional

El rellevant de tots aquests casos no és la seva coincidència temporal ni la militància dels seus protagonistes, sinó l'estructura comuna que els sosté. En primer lloc, hi ha una clara captura institucional: el govern espanyol ha colonitzat òrgans clau com la Fiscalia, el CNI, òrgans reguladors i determinats i concrets actors a l'interior del poder judicial per garantir la protecció del seu nucli operatiu. En segon lloc, s'ha implantat una lògica d'apropiació de recursos públics a través de contractes opacs, convenis dirigits i xarxes de favors creuats que sostenen el clientelisme i permeten l'enriquiment indirecte de certs cercles de poder. I, en tercer lloc, aquest sistema es perpetua mitjançant la repressió encoberta i la manipulació de l'adversari: es vigila, es filtra als mitjans, s'estigmatitza i es judicialitza els qui desafien l'ordre establert. Per tot això, ja no estem davant d'un projecte ideològic ni de país: és una forma d'autoconservació sostinguda en la impunitat, el silenci i la domesticació institucional.

A partir de setembre, el calendari judicial s'accelerarà. Les diligències s'activaran. Les filtracions s'intensificaran. La Fiscalia no podrà contenir el que ja escapa al seu control. I el govern espanyol intentarà allò de sempre: distreure, reformular, polaritzar. Però aquesta vegada, tot indica que els fets superaran al relat. El deteriorament polític serà visible. Les fractures internes del PSOE emergiran. I, sobretot, molts dels socis parlamentaris que van posar límits i condicions al seu suport a Pedro Sánchez —establint línies vermelles ètiques o judicials— es veuran obligats a reconfigurar el seu discurs.

Una de les últimes línies defensives del sanchisme, davant aquest col·lapse que s'endevina, serà la reformulació de la mateixa legalitat mitjançant una allau de reformes legals de dubtosa constitucionalitat i, sobretot, allunyades de qualssevol paràmetres democràtics. No pretén reforçar l'estat de dret, sinó doblegar-lo en favor d'una lògica de supervivència. Es multiplicaran els intents per redefinir els marges normatius, per tal d'estendre el control institucional més enllà del democràticament sostenible: des del control dels mitjans de comunicació fins al mateix aparell judicial i administratiu. La impunitat deixarà de ser una conseqüència per convertir-se en objectiu: blindar-se serà governar, havent de tenir-se present que aquest tipus de reformes, que serveixen per a la puntual supervivència, acaben sent les regles que governen el futur.

El problema és que quan aquestes línies es traspassin —i es traspassaran— els socis parlamentaris no reaccionaran amb coherència, sinó amb oportunisme. Veurem com aquests mateixos actors que van prometre retirar el suport si es vulneraven principis bàsics optaran per col·locar noves línies més llunyanes, més flexibles, més abstractes. I no ho faran per convicció, sinó per pura supervivència. Perquè mantenir Sánchez és, per a molts d'ells, l'única manera de mantenir-se a si mateixos.

La tardor no serà només judicial i política, serà un mirall en el qual ens mirarem tots. Però no n'hi ha prou amb apel·lar, una vegada més, a la ciutadania. Perquè, encara que el seu paper sigui essencial, la societat civil no està articulada ni protegida per oposar-se amb eficàcia a un poder que ha perfeccionat les eines del blindatge institucional. La veritable responsabilitat recau en aquells representants públics que encara entenen la política no com un instrument per perpetuar-se, sinó com un mandat delegat dels qui hi van confiar. Són ells que han de decidir si opten per la dignitat del límit o per la complicitat del càlcul. També interpel·lació directa mereix el periodisme: no aquell que propaga consignes oficials o dissemina relats prefabricats, sinó el que assumeix la seva funció com a contrapoder, indaga, denuncia i contribueix a ordenar el que altres intenten confondre. I, per descomptat, són les institucions, començant pel poder judicial i els òrgans de control, les que han de deixar d'administrar silencis i exercir amb fermesa la seva funció constitucional. Només llavors, i no abans, podrà obrir-se pas la possibilitat de regeneració democràtica.