La moció de censura presentada per Vox contra Pedro Sánchez tindrà més èxit que el que es preveu. Òbviament la moció serà rebutjada per la majoria parlamentària, però l’objectiu de la candidatura de Ramón Tamames no té per objectiu tombar el Govern de PSOE-Unides Podem, ni tan sols fer la competència al Partit Popular en el bloc de la dreta. Presentant com a candidat un antic lluitador antifranquista la intenció de Vox és homologar-se com a partit convencional, com un partit tan legítim com qualsevol altre que està disposat i decidit a participar en la governança de l’Estat. De fet, l’operació ja ha tingut èxit abans de començar. Quan Esquerra Republicana va proposar a la resta de grups ignorar la moció i no participar en el debat ningú li va fer cas. Tamames parlarà i ho farà des de l’autoritat moral que li confereix la seva biografia. No és un candidat que participa de la brega partidista, així que Tamames es farà escoltar. I a diferència del que sol passar en els debats de censura, segurament arrencarà aplaudiments i poques mostres sonores de rebuig. El més probable és que Tamames eviti un discurs bel·ligerant, més aviat plantejarà un discurs prou transversal susceptible de seduir el mainstream espanyol. Quan acabi el debat ja no quedaran dubtes que Vox tindrà la porta oberta per participar en una coalició de govern si els resultats electorals li són propicis. També a Espanya s’haurà trencat definitivament el cordó sanitari amb el qual les dretes franceses i alemanyes barren el pas a l’extrema dreta. També era previsible que això passés si abans ha passat a Itàlia, a Polònia i a Hongria, però el líder de Vox ha pres la iniciativa perquè sap que tot i sumant majoria amb el PP, l’establishment político-institucional, Corona inclosa, pressionarà perquè PP i PSOE facin la gran coalició.

Presentant com a candidat un antic lluitador antifranquista la intenció de Vox és homologar-se com a partit convencional, com un partit tan legítim com qualsevol altre que està disposat i decidit a participar en la governança de l’Estat

Som en un any electoral i la cosa s’està posant emocionant... i estremidora. Tret de les enquestes del CIS, totes les altres preveuen una victòria folgada del Partit Popular respecte del PSOE i les encarregades pels mitjans afins a la dreta asseguren que PP i Vox sumaran majoria absoluta. Tot està per fer i tot és possible perquè la desmobilització que es percep en l’àmbit de les esquerres previsiblement farà algun tomb en vigílies electorals. Sánchez té al seu favor els bons resultats econòmics i el protagonisme que li suposarà la presidència de torn de la Unió Europea. En qualsevol cas, el que està clar és que Pedro Sánchez només podria continuar governant si el PSOE és la llista més votada i suma majoria amb els mateixos aliats que ha tingut fins ara. Sánchez és el polític del “no és no” a Rajoy i el Deep State no li perdona els acords amb partits republicans i independentistes. En cap cas un Sánchez guanyador estaria en condicions d’intentar la gran coalició amb el PP. Encara que la busqués no la trobaria. En canvi, si és el PP qui obté més vots, Sánchez hauria de renunciar al lideratge del PSOE i Núñez Feijóo sí que trobaria líders socialistes disposats a fer la gran coalició. Les declaracions d’intencions s’han produït per totes dues bandes. “Estic convençut que amb un nou PSOE reprendríem els consensos”, va dir Feijóo el Dia de la Constitució. Emiliano García-Page, president socialista de Castella-la Manxa, ha expressat el seu reconeixement al líder del PP com a home d’estat i tan ell com l’aragonès Javier Lambán han reiterat el seu rebuig a la coalició amb Podemos i els pactes amb ERC i Bildu fent responsable Pedro Sánchez de contribuir a “desarmar l’Estat”. I atien el foc tant com poden referents socialistes com Felipe González i Alfonso Guerra. A la llarga, un PSOE subaltern de la dreta pot patir les mateixes conseqüències dels seus homòlegs francesos, grecs i italians que han desaparegut del mapa, però a curt termini mantindrà una considerable presència institucional i tindrà l’argument d’assumir la responsabilitat de sacrificar-se per impedir l’accés de l’extrema dreta al Govern.

Europa viu un moment d’incertesa i no es poden descartar episodis convulsos. Un govern de dreta i extrema dreta amb totes els esquerres a l’oposició suposaria un retorn als escenaris dels anys 30, amb les dues Espanyes enfrontades, un risc que la Monarquia i el règim en el seu conjunt no es pot permetre, per això l’establishment pressionarà per a la gran coalició PP-PSOE

No cal dir que per a l’establishment, la gran coalició PP-PSOE resultaria una opció molt més estable que un govern de coalició PP-Vox. Europa viu un moment d’incertesa i no es poden descartar episodis convulsos. Només cal veure el que ha passat aquesta setmana a França. Un govern de dreta i extrema dreta amb totes els esquerres a l’oposició suposaria un retorn als escenaris dels anys 30, amb les dues Espanyes enfrontades, un risc que la Monarquia i el règim en el seu conjunt no es pot permetre. Això ho veu Santiago Abascal i per això ha pres una iniciativa que només té com a objectiu presentar-se com a garant d’estabilitat.

Davant les institucions de l’Estat, sigui la Monarquia o qualsevol dels tres poders, el combat, la confrontació sempre serà desigual. Tot el contrari en altres àmbits. Tal com han anat les coses, potser no sigui en el terreny estrictament político-partidista on la voluntat de ser dels catalans tingui més possibilitats de reeixir. Malgrat la política, el país és ben viu, així que sempre resultarà més rendible invertir en l’aposta guanyadora

Òbviament, des de Catalunya estant qualsevol dels escenaris suara esmentats poden resultar estremidors, però la vida continua, la història no s’atura i potser les circumstàncies adverses tinguin efectes de resiliència. Poden propiciar un replantejament global de la situació, un reagrupament de la societat, i un redreçament de la resistència a terrenys més favorables. Tal com han anat les coses, potser no sigui en el terreny estrictament político-partidista on la voluntat de ser dels catalans tingui més possibilitats de reeixir. Sovint es parla de confrontació amb l’Estat però ningú concreta com es pot fer quan l’Estat té tots els instruments de combat i els catalans independentistes no en tenen cap. Davant les institucions de l’Estat, sigui la Monarquia o qualsevol dels tres poders, el combat, la confrontació sempre serà desigual. Tot el contrari en altres àmbits. Llegiu en Jordi Goula que acaba de publicar al Vilaweb que “els projectes d'inversió industrial destinats a Catalunya per part de companyies estrangeres han crescut el 2022 d’un 50% en volum monetari i significaran uns 20.000 llocs de feina quan es materialitzin”. La producció científica dels catalans, des de Catalunya estant o des de centres de recerca a l’estranger, també és una referència de les capacitats pròpies. Les universitats catalanes superen les espanyoles en els rankings internacionals. Catalunya lidera també el ranking de sol·lictuds de noves patents a Espanya i les start-ups catalanes baten rècords en l’atracció d’inversió. Els autors catalans han consolidat el mercat domèstic i publiquen arreu les seves obres traduïdes. No cal dir que la llengua, la cultura i la identitat depèn més de la gent que de les lleis i observem cada dia iniciatives que constaten la ferma voluntat de ser, sigui amb corals, amb aplecs sardanistes, castellers o balls de gitanes. Malgrat la política, el país és ben viu, així que sempre resultarà més rendible invertir en l’aposta guanyadora del som i serem.