El cristianisme irromp sense complexos en la campanya política nord-americana, i ho fa trencant monopolis. Lluny de quedar confinada a l'òrbita de la dreta, una nova onada de candidats demòcrates —entre els quals hi ha més d'una desena de pastors, seminaristes i exreligiosos— ha decidit disputar el relat de la fe als conservadors. El cas més paradigmàtic el trobem a Texas, on el diputat estatal i seminarista presbiterià James Talarico s'ha erigit en un fenomen polític i mediàtic disposat a plantar cara en un territori que es resisteix als progressistes des de fa més de trenta anys. La terra és hostil, però la seva determinació és imbatible.
Fa més de tres dècades que cap demòcrata no hi guanya unes eleccions. Però enguany, de cara a les eleccions de mig mandat (midterms) del 3 de novembre de 2026, la presència de Talarico a les urnes —on s'enfronta al fiscal general de Texas, Ken Paxton— està sacsejant el tauler.
Talarico ha aconseguit una enorme repercussió a les xarxes socials gràcies a un discurs que utilitza l’Evangeli com a eina de justícia social. L'aspirant a pastor no dubta a enfrontar-se obertament al que denomina nacionalisme cristià, argumentant que fer servir la religió per imposar creences sectàries o dogmes partidistes a les escoles públiques vulnera la llibertat religiosa i desnatura completament el missatge originari de Jesús.
En un dels seus talls més virals, Talarico imaginava quin seria el veredicte de Jesús si trepitgés avui el Senat dels Estats Units: "Crec que els diria: 'Aparteu-vos de mi', perquè tenia fam i vau retallar la meva assistència alimentària; estava malalt i em vau expulsar del Medicaid; era un estranger i em vau deportar a mi i a la meva família".
Aquesta visió progressista de la fe prioritza els drets civils, l'educació laica i la protecció dels vulnerables per davant de la moralitat restrictiva de la dreta religiosa tradicional. Tanmateix, el seu discurs tampoc està exempt de polèmica: Talarico es mostra partidari de l'avortament —defensant que la paraula no apareix a la Bíblia—, tot i que sovint passa per alt aquells passatges bíblics que aborden la vida dels no nascuts, un flanc fortament criticat pels seus oponents.
Davant de polítiques com les deportacions massives, les retallades socials o l'eclosió de l'anomenat barstool conservatism impulsat per sectors de la dreta més jove, figures com Talarico i el senador Raphael Warnock busquen mobilitzar un electorat sovint oblidat pels demòcrates: el dels cristians progressistes.
Aprofitant les Escriptures per defensar els serveis públics i la justícia social, els demòcrates aspiren a demostrar que l'espiritualitat i la compassió no tenen un únic carnet polític
L'estratègia busca contrarestar dècades d'hegemonia conservadora on la dreta ha estat automàticament associada amb els valors tradicionals i l'ordre moral. Aprofitant les Escriptures per defensar els serveis públics i la justícia social, els demòcrates aspiren a demostrar que l'espiritualitat i la compassió no tenen un únic carnet polític, obrint una via per reconquerir el cor de l'Amèrica profunda.
A les portes de les eleccions del proper 3 de novembre als Estats Units, la veu de la jerarquia catòlica ha volgut recordar que la participació democràtica no és un simple tràmit, sinó un deure ètic i espiritual. L'arquebisbe Paul S. Coakley, president de la Conferència de Bisbes Catòlics dels EUA (USCCB), ha llançat un missatge clar enmig d'un clima de profunda polarització: en una democràcia representativa, el vot és tant un dret com una responsabilitat, i el desànim "no és una virtut cristiana".
Davant la temptació d'inhibir-se o de caure en la trampa del sectarisme, la crida dels bisbes nord-americans demana als fidels situar la fe per davant de la política partidista. El paper de l'Església en la vida pública —recorda Coakley— no respon a un programa polític concret, sinó a la defensa de la dignitat de cada persona com a ésser creat a imatge i semblança de Déu.
D'aquí es deriva l'exigència de garantir eleccions lliures i justes, on cap ciutadà no trobi obstacles o dificultats innecessàries per exercir el seu dret a vot.
Un dels punts més aguts de la reflexió de Coakley aborda directament la mala salut de la cultura política actual: el perill de creure que qualsevol crítica al propi partit afavoreix automàticament l'adversari. Una consciència ben formada no funciona amb aquests esquemes maniqueus. Per això, l'arquebisbe demana jutjar els candidats i els càrrecs públics pels seus actes reals i per la seva contribució efectiva al bé comú, i no pas per promeses buides.
En un context marcat pels discursos d'odi, la crida episcopal convida a "rebutjar de ple la retòrica que s'alimenta de la por, el ressentiment i la divisió, per recuperar l'imperatiu evangèlic de l'amor a Déu i al proïsme".