Itàlia és un paradigmàtic cas on s’enllacen sense miraments ni discontinuïtat màgia, religió, cultura popular i creativitat. I sobretot la zona meridional és un pou d’innombrables supersticions. Aquestes són parentes de les tradicions: s’hi enganxen i es retroalimenten. Quan vivia a Roma, n’aprenia una de nova, encara que no volgués, cada setmana. No totes eren romanes, però la capital és especialment un pou generador de coquineries. La del número 17 és un clàssic: a Itàlia, en general, és un nombre que du malastrugança. Ho dedueixen perquè en nomenclatura romana, XVII es pot llegir com a anagrama de VIXI, és a dir, “he viscut”. Si he viscut, ja soc mort, per tant, aquest número era i és prohibit. Jo no ho veia així: si he viscut és perquè soc gran, i tinc experiència. Però no els convencia. No hi havia ni el bus 17, i cada 17 del mes era una mena de suplici que calia passar ràpidament. El 13 també és perillós pels habitants de la bota, però això no és una italianada, sinó que té connotacions globals.

A l’època en què compartia pis amb escriptors, dissenyadors i informàtics davant de la fabulosa basílica romana de Santa Maria Maggiore (on, per cert, el papa Francesc ha demanat ser enterrat), la signora Luisa que ens el llogava em feia saber que si pel carrer em trobava un cavall blanc (!) tindria molta sort. Em semblava que el seu comentari era una bestiesa inversemblant, però a Itàlia tot pot passar: un dia vaig obrir la porta i hi havia desenes de cavalls davant del nostre carrer. Era un 4 de novembre i el motiu era una manifestació. Cap era blanc, per tant, la meva bona sort va continuar. La nostra padrona di casa (es feia dir així) ens advertia de més supersticions: no podíem deixar una gorra o un barret sobre el llit perquè duia mala sort, ja que així ens quedaríem sense idees i estaríem més prop de la mort, ni tampoc tenir l’ocurrència d’obrir el paraigua a dins de casa. El que sí que estava permès i a més duia molt bona sort era si es vessava el vi mentre eres a taula. Quan això succeïa, normalment amb vi negre, la signora Luisa l’agafava i es feia el senyal de la creu dues vegades, una al front i una al pit. Quan escombràvem ens renyava si per descuit escombràvem els peus d’algun de nosaltres: era un senyal funest que no ens casaríem.

Els europeus, que tan il·lustrats i racionals ens considerem, tenim ben endins la màgia dins el propi pòsit cultural i l’herència que ens han llegat els nostres avis

La setmana passada, els mercats italians van fer curt de llenties. Perquè, italianament, no es pot iniciar l’any sense un plat de llenties, que són el símbol de la prosperitat que ens espera. Això també era un clàssic, les llenties, que calia respectar.

La sal que es vessa mentre cuines o amaneixes també du mala sort, però la contrasten tornant a agafar sal i se la tiren a l’espatlla esquerra. Una de les supersticions més recurrents era el mal d’ull, el famós malocchio, compartit amb els grecs, també. Els italians tenen tota mena d’amulets, en forma de bitxo o llaços de santa Llúcia, per allunyar mals esperits. I així ad infinitum. Viuen atrapats en aquestes supersticions? No, però estan més incrustades del que sembla.

Sovint apel·lem a la racionalitat europea i ens mirem amb autosuficiència les pràctiques ancestrals d’altres latituds. Els europeus, que tan il·lustrats i racionals ens considerem, tenim ben endins la màgia dins el propi pòsit cultural i l’herència que ens han llegat els nostres avis. I perdura.

És ja un any nou, i els italians han seguit amb les seves llenties, i si plou no obriran el paraigua a casa, i no vessaran sal i voldran que el dia 17 sigui ja dia 18. En contra de les supersticions, el mateix papa de Roma ha hagut de recordar que els cristians “no hi creuen”.

Per alguns, la religió és una superstició. Per altres, la religió és l’antídot a les supersticions. Sigui com sigui, persisteix. A Itàlia, la religió és un complement que no esborra altres dimensions, i conviuen feliçment. És el regne de les paradoxes. No en va Umberto Eco, el seu grandiós semiòleg i escriptor, va sentenciar: “La superstició? Du mala sort”.