La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha anunciat un segon referèndum d’independència per al 19 d’octubre del 2023, fet que tindrà repercussions a Catalunya. Sturgeon parla d’una consulta consultiva sobre la qual ha demanat opinió al Tribunal Suprem britànic, però ja ha escrit al primer ministre britànic, Boris Johnson, per demanar-li que permeti la votació, s’ha mostrat disposada a negociar els termes i trobaria “inacceptable” que s’hagi de resoldre als tribunals. És més, en cas de negativa de Londres, Sturgeon diu que convertirà les properes eleccions al Regne Unit en una votació de facto per la independència i considerarà que s’ha acabat la unió voluntària. Johnson, de moment, no ha fet sang. Diu que la prioritat és l’economia, però que té bona relació amb el govern escocès “i veurem el que ha de dir”. I una font de Downing Street citada per The Guardian ha dit: “Estudiarem amb compte els detalls de la proposta”. Ara bé, a Johnson se li està posant cara de Mariano Rajoy.

Vol la societat catalana repetir la mateixa experiència del 2017? O consideren que l’1 d’octubre va significar el final d’una via i ara uns pensen que ja n’hi ha prou i els altres que se n’ha de provar una altra, sigui la que sigui?

Es pot donar el cas que Catalunya demani un segon referèndum? D’entrada, hi ha semblances i diferències amb Escòcia. El referèndum del 2017 a Catalunya es va fer de manera no pactada, perquè el govern espanyol sempre s’ha negat a cedir les competències o a pactar-ne els termes. A més, a Escòcia va guanyar el no i no va passar res i a Catalunya va guanyar el sí, i la repressió encara segueix. A Escòcia governa en solitari l’SNP i a Catalunya hi ha una coalició de dos partits que es porten a matar. A més, Escòcia argumenta que amb el Brexit han canviat les condicions perquè els escocesos no volien sortir de la Unió Europea. I d’aquí la reivindicació d’una altra consulta. Han canviat les condicions a Catalunya? És obvi que a Espanya no hi ha hagut un Brexit. Però també és obvi que l’independentisme ha seguit tenint majories parlamentàries i ha seguit governant. I és evident que les condicions que van fer que una majoria social optés per la consulta i per la via de la independència —un llarg manual de greuges— no només es mantenen, sinó que s’han incrementat. A més, cada vegada és més clar que els anys del que s’ha anomenat procés, l’Estat no és que no jugués net, és que es va comportar de manera radicalment il·legal. Ah, i last but not least, hi ha hagut un canvi de govern i l’aritmètica parlamentària —que és l’únic llenguatge que tradicionalment entén la política espanyola— és molt diferent de la d’aquell PP. Fins al punt que hi ha oberta una, anomenada, taula de diàleg on, teòricament, s’ha de parlar d’autodeterminació.

Es donen les circumstàncies, doncs, perquè Pere Aragonès escrigui a Pedro Sánchez una carta semblant a la de Sturgeon a Johnson? La resposta podria ben bé ser que sí. Vol fer-ho? La resposta està en el vent, tota manera que la taula de diàleg ha estat fins ara una taula d’aterratge. I, en cas de fer-ho, la resposta del govern del PSOE i d’Unides Podem, seria tant polite com la de Johnson? Si la resposta fos que no, aniríem de cap a l’escenari d’un govern de dretes? Si la resposta fos que sí, aniríem cap al mateix escenari? Vol la societat catalana repetir la mateixa experiència del 2017? O consideren que l’1 d’octubre va significar el final d’una via i ara uns pensen que ja n’hi ha prou i els altres que se n’ha de provar una altra, sigui la que sigui? Poseu “empat etern” a Google. Us sortiran unes quantes entrades relacionades amb Catalunya i Espanya. Però sí, la decisió escocesa influirà a Catalunya. Perquè tornarà el debat, perquè no sembla que ara Londres hagi d’acceptar la consulta i s’ha de veure què passa, o perquè si guanyés el sí en el particular “o referèndum o referèndum” de Sturgeon i la UE accepta a Escòcia, reconeixerà un procés unilateral d’independència… Tornem a la casella de sortida.