Julia Rodzinska és una dona que va morir al camp de concentració de Stutthof el 1945. La seva vida la coneixen moltes monges dominiques (ella n’era), però encara és un personatge poc conegut en general. Sembla que ser monja et tregui del món, quan elles precisament es fan religioses (perquè no es neix monja a l’estil Simone de Beauvoir) per connectar-se amb la gent i implicar-se. Estimava la seva llengua i la seva cultura poloneses i les va ensenyar d’amagat. Dins la desesperació dels camps, va ser un punt de llum. Pregava amb dones jueves i feia veure que les coses no estaven tan malament, intentant arrencar aquell gram d’esperança que encara s’entestava a resistir.
Júlia —aquest és el nom que va agafar de religiosa a les Dominiques de la Immaculada Concepció a Polònia— es deia Stanislawa de bateig. Nascuda a Nawojowa, va quedar òrfena de molt petita i una comunitat de monges la va educar. Va entrar a la mateixa casa el 1916 com a religiosa i es va ocupar de malalts, moribunds i de l'educació d’infants. La major part de la seva vida va transcórrer al territori que avui és Lituània, en un orfenat. Se la recorda per la seva empatia amb els nens i nenes que hi vivien i sobretot per motivar els més difícils. Li deien la mare dels orfes. Va defensar la seva llengua polonesa i la transmetia, així com la cultura i també la fe, d’amagat. Va ajudar l’arquebisbe a salvar jueus que estaven buscats pels nazis. El 12 de juliol de 1943 la Gestapo la va arrestar amb altres monges i les va dur a la presó de Lukiszki. A ella la van aïllar a una cel·la-armari on no podia estirar-se, només seure. D’allí la van traslladar en un camió de bestiar al camp de concentració de Stutthof. Va ser la presonera número 40.992. La van ubicar a la zona jueva del camp, on el tifus va empitjorar la situació l’hivern del 1944. Pregava amb les companyes jueves i ho compartien tot: l’horror, el poc menjar i l’esperança. Era una d’aquelles monges que es desviuen pels altres, i que en conseqüència i fidelitat als seus ideals es donen fins al final. N’hi ha, i són moltes.
La Stanislawa era una dona persistent, que no pretenia heroïcitats, sinó aprofitar escletxes d’un sistema pervers que, de fet, la va aniquilar
Dels molts relats que recorden aquesta monja i la seva manera de fer, un explica que en la duresa inhumana dels camps un home es volia suïcidar, però no ho va cometre per les notes que Júlia li enviava d’amagat, que el van ajudar a seguir viu. Era una dona persistent, que no pretenia heroïcitats, sinó aprofitar escletxes d’un sistema pervers que, de fet, la va aniquilar.
Aquesta monja, que va patir tortures i degradacions fins a l’extenuació, va morir el febrer de 1945, una mica abans que el camp fos alliberat. Joan Pau II (polonès com ella) la va beatificar el 1999. Entre 1939 i 1945 es van perseguir 1.298 monges, i 274 van morir martiritzades. Són dones de resistència, que tenien unes creences que molestaven.
Encara avui la llibertat religiosa segueix amenaçada, i no a un país sinó a desenes, des d’Amèrica a Àsia o Àfrica. Europa sembla exempta de persecució religiosa, però no de discriminació, que no és més que la porta a l’exclusió. Vigilem, que el mal no és estranger, sinó que poua ben a prop. I si ens relaxem, dins nostre. Com també aquella força, com la de la Stanislawa, que pot il·luminar un univers.