Benvolgut Sr. Cambray,

No sap la immensa alegria que m’ha donat aquest matí quan, tot prenent un rooibos que m’havia portat la Carmeta, la meva secretària, i mentre jo feia temps per rebre la visita d’uns pares, l’he escoltat a l’entrevista que li feia la periodista Gemma Nierga al programa Cafè d’idees de la TVE. Em presentaré, perquè no sé si em recordarà d’aquella vegada que vam estar xerrant durant el pica-pica de celebració del seu any de mandat. Vostè a mi em va fer molt bona impressió. Soc la Mariona B., la que fa 13 anys que ostenta el càrrec de directora del centre concertat Institució Barcino, ubicat a l’Eixample. Deixi’m dir-li que ja era hora que un conseller d’Educació reconegués, com a mesura IMPRESCINDIBLE, la necessitat d’un increment pressupostari a l’escola concertada d’un 56% —ni que sigui sota el pretext de fer una escola més inclusiva per poder atendre el poc alumnat vulnerable que ens arriba i fer veure que aturem el problema de la segregació escolar—. Un 56% que, si no recordo malament, s’afegeix a l’antic augment de més d’un 180% de les subvencions que ens han anat tan i tan bé aquests darrers anys. Per fi, un responsable polític ha entès que per mantenir el nivell de qualitat que el nostre tipus d’escola ofereix, calen molts i molts diners. La satisfacció que sento només la puc compartir amb vostè i no amb la meva amiga, la  Júlia O., directora d’un institut públic del mateix Eixample, a qui m’estimo molt i amb qui m’uneix una forta amistat des que sèiem juntes de petitones al pupitre de les Teresianes. Jo no li vull cap mal a la Júlia, pobreta, però vostè sí que ha entès que no només la xarxa pública té vocació de servei, oi, conseller?

Com vostè sap molt bé, nosaltres no som una escola d'elit d’aquelles com el Saint Paul’s, el Frederic Mistral, el Sant Ignasi o el Liceu Francès, on es poden arribar a cobrar fins a 1.000 € mensuals en concepte d’escolarització, tot i estar també concertades i rebre de la Generalitat fins a més de 6 milions d’euros anuals. Nosaltres som una escola del barri, però les famílies també ens demanen que mantinguem uns estàndards de qualitat, ja que per això ens confien la seva canalla. La Institució Barcino és  molt moderna i experimental, i el nostre professorat està tan compromès que es forma contínuament en cursets i workshops de cap de setmana, i mai dels mais fa cap vaga, cosa que complau molt els nostres clients. L’escola que dirigeixo es caracteritza per posar molt d'èmfasi en l’adquisició de coneixements amb un alt nivell d’exigència, tot posant en valor la cultura de l’esforç, cosa que la Júlia m’ha jurat que la seva conselleria ja ha proscrit totalment. Com és obvi, vostè sap que això nosaltres només ho podem aconseguir amb un estricte compliment de la reducció de les ràtios a les classes, especialment en les de matemàtiques i d’anglès, perquè els nostres clients no ens perdonarien uns resultats tan pobres en les proves de Competències Bàsiques com els que obtenen les seves escoles públiques. Miri, vostè i jo sabem que per evitar-ho calen mesures com fer codocència i tenir més d’una professora a l’aula permanentment (no a estonetes com a l’institut de la Júlia) per donar suport a l’alumnat amb més dificultats.  I sobretot, encara que sigui “políticament incorrecte”, i crec que prohibit a l’escola pública, ens cal fer grups de nivell molt flexibles per atendre les capacitats i necessitats de cadascun d’ells.

Com si això no fos poc, hauria d’afegir que els nostres clients volen per als seus fills i filles una escola acollidora que disposi d’instal·lacions acceptables, la qual cosa demana una constant inversió en el manteniment, per exemple: dels vestidors del gimnàs i el clor antial·lèrgic de la piscina; de l’arbrat dels patis ecosostenibles;  del mobiliari de colors guixat i malmès de les aules; dels coixins desinflats dels racons de lectura;  de les tauletes, ordinadors i pantalles digitals que sempre acaben fallant; dels robots i les embussades impressores 3D; de l’equipament inflamable dels laboratoris; dels tallers i dels delicats instruments de les aules de música, a més de la permanent esporga de relíquies engroguides i la seva substitució per novetats dels exemplars de la biblioteca escolar... Els clients també ens demanen que cobrim les seves necessitats de conciliació i per això hem d’oferir els nostres serveis non-stop des de les 8 del matí amb l’acollida dels infants, fins a quarts de 8 del vespre quan acabem totes les extraescolars: cant coral, instruments musicals, expressió corporal i teatral, escola d’idiomes del món, esports diversos… A més, els resolem també els períodes de vacances d’estiu, perquè organitzem estades a l'estranger i casals ludicoculturals de tota mena. Totes aquestes activitats, juntament amb el menjador escolar eco-bio per als nostres alumnes vegetarians, vegans, flexiterians, celíacs o intolerants, serien del tot insostenibles sense els suport de la nostra Fundació Panot de l’Eixample sufragada per les quotes mensuals de les nostres famílies. Donat que tot això els costa una mitjana aproximada de 600 euros mensuals per infant, comprendrà l’alegria que m’ha donat aquest matí quan he sentit les seves declaracions de suport, inequívoc i merescut, cap a les escoles concertades que, en no ser d’elit,  tenim una clara vocació de servei a la societat.

"Mentre tu t’amoïnes per renovar el clor de la piscina i pel color dels coixins desinflats, nosaltres encara estem en barracots, no tenim ni biblioteca ni una bona connexió a internet, fa dos mesos que espero un substitut de matemàtiques i les nostres classes tenen la densitat del metro en hora punta"

Però com que no plou mai a gust de tothom, al cap d’una estona la Carmeta m’ha passat una trucada de la Júlia, esverada i indignada, per les seves mateixes declaracions. “Has sentit el conseller Cambray? Quina barra té aquest individu!”, m’ha endegat de bon començament. I aleshores, he hagut d’empassar-me el seu reguitzell de greuges: que "com és possible que ja a hores d’ara a tu et financin l'escolarització de cada alumne amb necessitats educatives especials quan entren a 1r ESO amb quasi 1.000 €,  quan a mi només me’n donen vora 400 ¿I encara ara us incrementaran el concert en un 56%? Si som nosaltres, la pública, els que entomem, com bonament podem, el 70% d’alumnes vulnerables i amb necessitats de suport educatiu!! Què passa? Que us han de subornar perquè n’agafeu algun de més? Mentre tu t’amoïnes per renovar el clor de la piscina i pel color dels coixins desinflats, nosaltres encara estem en barracots, no tenim ni biblioteca ni una bona connexió a internet, fa dos mesos que espero un substitut de matemàtiques i les nostres classes tenen la densitat del metro en hora punta, per no parlar dels alumnes que no funcionen a la vostra escola i me’ls envieu tots a mi!!”, m’ha dit irada. “ De debò sembla que aquest home se’n foti de nosaltres!”. Jo he aguantat estoicament els crits de la seva lletania per apaivagar-la, tot i que penso que potser una mica de raó sí que en té, perquè la veritat, Sr. Cambray, les vegades que l’he esperada a la porta del seu institut per anar a fer un talladet, allò sembla una delegació de l’ONU amb tants colors de pell com tenen. Per no parlar de com vesteixen, que allò fa l’efecte d’un “carnaval” permanent. Ni punt de comparació amb els infants que nosaltres tenim, tots tan polits amb les seves motxilles noves cada any , tots parlant català, que si n’hi ha algun de xinès és adoptat i també el parla. En fi, jo per justificar-me li he recordat que a l’escola fa un any que hem acollit un grupet de nens i nenes ucraïnesos perquè això d’acollir refugiats de  guerra és molt educatiu per als nostres infants i, què coi, que nosaltres també tenim consciència social!! Aleshores la Júlia, m’ha etzibat un sonor “Tu ets tonta” i m’ha penjat el telèfon.

S’ho pot creure, senyor conseller? I quina culpa en tinc jo que l’escola concertada tingui més prestigi social, mentre que tothom sap que la xarxa pública ha quedat relegada a una funció merament assistencial? Tant de bo tothom se la pogués pagar, però no seré jo qui vagi en contra del dret a escollir escola que tenen les famílies. Només ens faltaria aquesta!! Jo no sé si allò del xec escolar que promocionava el PP era la solució, però vostè no es deixi intimidar i continuï millorant les subvencions a les concertades, superant si cal les últimes propostes que la presidenta Ayuso ha fet a la comunitat de Madrid. Com vostè sap molt bé, conseller, ja que també porta les seves nenes a l’escola concertada, les nostres famílies no només busquen unes condicions adequades per a l’aprenentatge sinó sobretot  un entorn que socialitzi els seus fills i filles en un cercle similar al de casa. I per molt que jo li insisteixo a la Júlia que nosaltres som una escola de barri, i no una escola d’elit, i que ens esforcem per fer una funció social, la molt corcó sempre em diu que no sigui ingènua, que la concertada servim per segregar l’alumnat, i que a l’hora de la veritat els resultats educatius no depenen tant del mètode pedagògic i del projecte educatiu dels centres, com del poder econòmic i del capital cultural que aporten les mateixes famílies. I jo quina culpa en tinc de tot això!?

Miri, senyor conseller, potser sí que soc una mica càndida,  però vull acabar la carta reiterant-li el meu profund agraïment. És més, li confessaré que fins a dia d’avui jo sempre havia estat votant de l’antiga Convergència, però m’he adonat que, tot i que aquest partit va estar durant 30 anys remenant les cireres del país, mai no ho va arribar a fer tan bé com vostès amb només dos anys de mandat a la Generalitat. En conseqüència, i donades les subvencions que la seva conselleria vol aplicar a l’escola concertada, ja li dic que d’ara en endavant pot comptar amb el meu vot, que això de ser de ser una rància juntaire ja no es porta gens i , en canvi, ser d’ERC mola més. Ara bé, ja l’adverteixo que amb el vot de la Júlia no hi podrà comptar mai, perquè a cada curs que passa es radicalitza més i m’amenaça amb fer-se militant de l’esquerra radical, de les de carnet i samarreta. Pobra noia! Qui ho hagués dit quan sèiem juntes al pupitre de les Teresianes!! Per fer les paus, la meva amiga m’acaba d’enviar un whatsapp amb unes emoticones de petonets i l’enllaç a un tuit d’un tal @realcambray amb un plàtan —cosa m’ha fet sospitar que no pot ser vostè—  que diu literalment:  "Moltes famílies estan vivint moments econòmicament difícils i això només ho solucionarem donant més diners als rics". Vostè creu?

Amb els meus millors desitjos de futura votant,

Mariona B.