La bonica població de Sueca celebra el Festival de Cine Internacional de Merda, on es poden veure —llegeixo— les pel·lícules més imbècils i casposes del món. Amb un magre pressupost de 2.000 euros (1.800 dels quals de l'Ajuntament) i amb una selecció de cintes d'entre 3.000 propostes de tot el món, de les quals 800 compleixen el criteri de tenir comèdia. Són peces mal fetes que, per això, fan riure, o que es fan malament expressament per provocar les rialles —cosa, d'altra banda, francament difícil d'aconseguir—. Un gran mèrit. No és irona. La idea va ser de Josep Lledó, Eugenio Alcañiz i Pura Matoses, que al Festival de Sitges havien comprovat que de matinada es passen pelis molt dolentes, però que fan riure al públic i es genera una germanor. I van voler traslladar aquest clima a Sueca. Espanya és el primer productor de cine de merda, però després ve l'Índia i l'Iran. Hi ha vida sota el radar.
Per sobre de Vox i altres herbes, això que anomenem Països Catalans està molt viu
A Sueca, com deuen saber, hi descansa Joan Fuster, autor de Nosaltres, els valencians, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i pare de la frase "la política la fas o te la fan". Hi he pensat assistint aquests dies als concerts que en un racó de les Illes han fet grups valencians com El Diluvi o Niuss. El Diluvi fa folk modern fusionant cúmbia, reggae, rumba i música tradicional d'arrel valenciana. Mestissatge mediterrani, en diuen, i inclouen versions en homenatge a Ovidi Montllor. Niuss és un referent que ara aposta pel mestissatge i l'electrònica com a combinació. Però segurament el grup valencià de referència és, ara mateix, Zoo, nascut a Gandia i centrat en el rap, el breakbeat, el rock i l'ska, capaços d'omplir un Sant Jordi, però també un WiZink Center a Madrid, cantant en valencià. Ells estan per sobre del radar, però per sota hi ha un moviment molt potent des de fa més d'una dècada, que demostra una gran vitalitat cultural, però, també, que pots optar perquè la política te la facin o fer-la tu. I que per sobre de Vox i altres herbes, això que anomenem Països Catalans està molt viu. Tan viu, que pots cantar, ballar i passar-ho bé amb tota normalitat amb una llengua compartida per uns territoris que suposen una realitat tossuda, sota la tossuderia de fer veure que això no existeix. Ja va dir, precisament Ovidi Montllor, que "Hi ha una gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense".