Un dels arguments de la classe política catalana que a partir de la gran manifestació de la Diada Nacional del 2012 a Barcelona es va posar al capdavant del procés independentista que la gent havia començat des de baix de tot —les consultes municipals sobre la independència que van arrencar a Arenys de Munt el 2009— era que, passés el que passés, Europa acabaria fent costat a Catalunya en les seves aspiracions de separar-se pacíficament d’Espanya. Qui no recorda la cantarella d’Europa ens mira que tots feien servir a tort i a dret per intentar tenir controlada aquella massa de catalans que creixia de manera exponencial cada vegada que els poders de l’Estat espanyol en feien alguna per aturar-la i que automàticament se’ls girava en contra.

Doncs sort que Europa mirava Catalunya, que, si no, la primera sentència de la justícia europea sobre la celebració del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i les conseqüències polítiques que se’n van derivar hauria aplicat, com aquell qui diu, la pena de mort als polítics catalans encausats i condemnats pels tribunals espanyols. I és que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va concloure dijous de la setmana passada que el Tribunal Suprem (TS) no va vulnerar els drets a la llibertat, a la llibertat d’expressió i a unes eleccions lliures d’Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez per dictar el seu empresonament preventiu i privar-los, primer, de participar en la campanya de les eleccions catalanes del desembre del mateix 2017, convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que anul·lava l’autogovern de Catalunya, i, després, de gaudir dels resultats que es van produir.

La resolució, adoptada per unanimitat i que sosté que les denúncies dels dirigents catalans “no són prou homogènies” per concloure que la seva presó preventiva “perseguia un objectiu inconfessat envers ells”, és una plantofada amb la mà ben oberta a la cara dels polítics de JxCat —llavors encara sota el paraigua del PDeCAT— i ERC, que havien fiat tota la seva estratègia a la suposada benvolença d’una Europa que, en realitat, sempre ha fet la desentesa i ha mirat cap a una altra banda. És un revés en tota regla que, a més, especifica que no eren a la presó per la seva ideologia, per ser, suposadament, independentistes —“la seva ideologia no era la causa de la detenció provisional”—, i que, a la pràctica, marca el camí de la sentència que hi ha pendent sobre les demandes presentades pels qui finalment van ser condemnats per sedició pel mateix TS. De fet, el TEDH —com ha fet també en altres qüestions el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)— fa completament seus, en aquesta primera sentència, els criteris de la justícia espanyola més retrògrada que roman atrinxerada al TS i a part del Tribunal Constitucional (TC) i es mostra molt crític amb els arguments dels encausats, i res no fa preveure, per tant, que la següent hagi de ser diferent.

Europa com a organització política, és a dir, la Unió Europea (UE), és un club d’estats que mai no farà res que vagi en contra dels seus membres

Exactament el contrari del que fa deu anys havien previst uns dirigents catalans, encapçalats per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i amb Artur Mas actuant encara entre bambolines, que o bé vivien en la inòpia o bé algú els havia enredat. Europa com a organització política, és a dir, la Unió Europea (UE), és un club d’estats que mai no farà res que vagi en contra dels seus membres. L’Europa de les regions és un muntatge que es van inventar precisament els estats per tenir-les entretingudes, però per res més, no té cap efectivitat. I sort que aquesta UE no havia de permetre que Espanya emprés la violència per impedir que els catalans votessin a favor de la independència del seu país. No va bombardejar, aquesta vegada, Barcelona ni va treure els tancs a passejar per la Diagonal, però va atonyinar a base de bé els ciutadans que, malgrat tot, van decidir posar i defensar les urnes. Aquesta, segons les forces processistes, era una imatge que Espanya no es podia permetre. Però la UE la hi va permetre i, òbviament, a Espanya no li va passar res, més enllà d’una tímida amonestació pública per cobrir l’expedient.    

El cercle d’una de les enredades més sonades de la història política de Catalunya es tancarà, doncs, amb Europa girant-li l’esquena. Perquè no es podia saber que, sent el que és la UE, acabaria fent el que fa. La realitat és que Europa mai no ha vist amb bons ulls les aspiracions independentistes de Catalunya i més aviat les ha considerades sempre un maldecap que calia controlar com fos, sobretot perquè Espanya sense Catalunya entraria en bancarrota, seria un estat fallit de cara enfora —ara internament ja ho és— i crearia un problema econòmic molt greu a la UE, que tindria serioses dificultats per fer-hi front. Ni mirades còmplices ni jugades mestres, és, com es va inventar James Carville, l’estrateg de la campanya electoral de Bill Clinton que el 1992 el va conduir a la Casa Blanca, l’economia, estúpid, el que mou el món.

És curiós, en tot cas, que la sentència del TEDH hagi coincidit amb l’anunci de JxCat que apujarà un graó el trencament amb el PSOE amb esmenes a la totalitat a tots els projectes de llei que el govern espanyol té presentats al Congrés i a tots els que hi presenti amb la voluntat ferma de bloquejar la legislatura i d’impedir que Pedro Sánchez pugui governar. I ho és perquè la decisió del partit de Carles Puigdemont porta implícita l’acceptació del marc polític espanyol que el 2017 se suposava que volia trencar, però que, des del suport a la moció de censura que el líder del PSOE va presentar i guanyar al seu homòleg del PP el 2018, contribueix a sustentar, i ve a donar així la raó a la justícia europea quan assumeix de cap a peus l’argumentari de la justícia espanyola.

En aquest escenari, no és estrany que, fins i tot en el supòsit que Europa ens mirés, no ens veiés.