_MG_7709

Soraya Sáenz de Santamaría –amb aquest nom exòtic de princesa persa i aquests cognoms tan èpics de militar intransigent– és a l'Espanya democràtica el que un pilot automàtic és a un avió. Així com ja vaig explicar que l'Albert Rivera és un residu del règim del 78, la vicepresidenta és un fruit natural del constitucionalisme espanyol dels últims 40 anys. Si Podemos i Ciudadanos no existissin, la seva cursa cap a la presidència del govern tindria molts números d'acabar bé. Totes les virtuts i totes les limitacions de l'imaginari  i la cultura del poder que van servir per superar la mort de Franco s'encarnen en la mà dreta de Rajoy. Soraya és l'últim producte d'un sistema en declivi que haurà de triar entre canviar de pell o acabar de manera traumàtica. Malgrat que ha fet tot el que calia per tenir una bona trajectòria, podria passar que no hagués arribat en el millor moment per arrodonir la seva carrera.

Filla d'una família de classe mitjana, la vicepresidenta és advocada de l'Estat i va créixer en un barri tranquil de Valladolid, prop d'un cinema, d'un supermercat i d'una comissaria. L'estiu del 1999 va ser rebuda a la Moncloa sense estar afiliada al PP ni haver tingut mai cap relació amb la política. El mite diu que treballava de funcionària a Lleó i que, quan es va assabentar que el Govern buscava assessors jurídics, va agafar un autobús cap a Madrid i es va presentar com qui respon a una oferta de feina de la IBM. És probable que Soraya fos rebuda a la Moncloa gràcies als contactes d'un professor que l'havia ajudat a preparar-se les oposicions només un any i mig abans. El fet és que Rajoy la va fitxar com a assessora tècnica després de llegir el seu currículum farcit de matrícules. Amb 29 anys la seva vida va fer un tomb.

Nascuda el 1971, la vicepresidenta va descobrir el poder i la política a la vegada, durant la segona legislatura de l'Aznar. El PP havia guanyat per majoria absoluta i feia els primers intents de normalitzar l'espanyolisme, sacralitzant la Constitució i collant CiU i PNB perquè tanquessin el debat autonòmic. El 2001 Rajoy va ser nomenat ministre de l'Interior i Soraya va entrar en el seu equip per portar temes d'immigració –que llavors ja era una qüestió espinosa. En aquella Espanya encantada d'haver-se conegut, que començava a disfressar els seus tics autoritaris de legalitat moderna i cosmopolita, les qualitats de Soraya van brillar de seguida. La seva capacitat de treball i la memòria d'ordinador van ajudar-la tant o més a prosperar que la seva fidelitat a Rajoy. Segurament el caràcter pragmàtic, legalista i perseverant d'un registrador de la propietat estava destinat a connectar amb el d'una advocada de l'Estat, que també ha fet la mili d'unes oposicions duríssimes.

En aquella Espanya encantada d'haver-se conegut, que començava a disfressar els tics autoritaris de legalitat moderna i cosmopolita, les qualitats de Soraya van brillar de seguida

Sense agafar aquesta velocitat desesperada que últimament prenen les carreres polítiques, la trajectòria de Soraya es va accelerar amb la retirada d'Aznar. El 2004 va participar en l'elaboració del programa del partit i es va afiliar al PP. El 2006 va portar el pes de la campanya jurídica contra l'Estatut. Finalment, el 2008 Rajoy la va nomenar portaveu al Congrés per escenificar la renovació del partit, en substitució d'Eduardo Zaplana, que aviat aniria a treballar a Telefònica.

 

Menuda, ovalada i amb un nassarró altiu que, quan es posa seriosa, li dóna un aire de bruixa o de directora d'internat, Soraya era presentada com una noia hipertreballadora, que aprofitava els moments de lleure per llegir La muntanya màgica o per anar al cinema. Alguns deien que no tenia l'urpa prou recargolada per sobreviure en el niu de serps que és la política; d'altres ja insistien que és petita però perillosa. La nit de la segona derrota electoral davant de Zapatero, Rajoy la va convidar a sortir al balcó per saludar amb ell els militants que es congregaven moixos davant la seu del carrer Génova. La seva carrera s'hauria pogut estroncar en aquell punt si Rajoy hagués estat substituït, però això no va passar i el tàndem va quedar consolidat.

_MG_7731

Amb la victòria del PP el 2011, la vicepresidenta va passar a gestionar el poder dur del govern. Les dones queden millor que els homes en el paper de policia, i Rajoy li té tanta confiança que li va delegar el control dels serveis secrets, que és una institució que acostuma a dependre directament del president. Soraya és la responsable indiscutible de la sala de màquines de la Moncloa i durant aquesta legislatura ha teixit una xarxa de complicitats mediàtiques i empresarials que hauria de fer enrojolar alguns unionistes que només s'indignen amb el poder polític català. Soraya ha controlat la televisió pública i els diaris endeutats, sense patir per les baixades d'audiència ni els acomiadaments de periodistes. L'obsessió pel control també se li manifesta en els afers interns del partit. La vicepresidenta lidera un grup de joves tecnòcrates que tenen pressa per manar i que, com molts protagonistes del plan de desarrollo, tendeixen a confondre la manca d'ideologia i d'empatia amb el futur i la modernitat.

Soraya ha controlat amb mà de ferro la televisió pública i els diaris endeutats, sense patir per les baixades d'audiència ni els acomiadaments de periodistes

La participació en el debat electoral d'Atresmedia va servir a Soraya per postular-se com l'hereva de Rajoy, però també va servir al PP per amagar el seu president i donar a entendre que el partit té una plantilla forta. Quan dic que Soraya és el pilot automàtic de l'Espanya sorgida de la transició, vull dir que és una tecnòcrata eficaç i molt segura, però que, igual que els robotets, no inspira caritat ni simpatia i no fa volar la imaginació. En Soraya s'hi pot projectar seguretat, però no pas alegria ni esperança. Això no seria un problema si el cas català es pogués aïllar i no infectés el conjunt del cos polític estatal. L'Espanya del 78 trontolla fins al punt que el seu partido macho no troba individualitats que humanitzin el poder. És per aquest motiu que el PP s'amaga darrere dels equips i de les lleis. Això no se soluciona amb matrícules d'honor ni ballant en un programa, ni fent postures de noia picant en reportatges fotogràfics. Ara bé, si Franco va poder allargar el seu règim amagant-se darrera del 600 i la sangria, potser l'Espanya constitucional podrà anar resistint a cop de Reials Decrets, gràcies a l'estatisme democràtic però descarnat de Soraya i els seus nois.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat