Gràcies a un subscriptor de Casablanca, aquest dissabte vaig poder anar a veure el concert de commemoració dels 30 anys del disc Ben endins, de Sopa de Cabra. Malgrat que les entrades s'havien exhaurit i que tots dos vam viure de prop l'esclat inesperat del grup cap a finals dels anys 80, no ens vam presentar al Palau Sant Jordi fent-nos gaires il·lusions. Tot i així, en acabar la nit, la meva desolació era màxima.

El concert em va semblar una paròdia de les comèdies multitudinàries del procés, passades per la TV3 del 155 que tan bé va dirigir l'exdirector de l'Avui Vicent Sanchis. Va haver-hi un moment que Gerard Quintana va dir que s'havia emocionat i un senyor i jo ens vam trobar mirant-nos amb una ganyota d'incredulitat que venia a dir: "Però què coi diu aquest farsant, ara?". Tot el xou va ser un festival distòpic de pesseterisme truculent, això sí, disfressat d'esperit juvenil i d'amor a la humanitat.

Tants anys després dels primers èxits, era un bon moment perquè el grup tornés a donar alguna cosa genuïna al seu públic. La gent que va omplir l'estadi estava disposada a acceptar qualsevol prova d'amor o de tendresa. Els músics convidats, que se suposa que havien de recollir el testimoni artístic del grup, tenien poca personalitat, però van sortir amb moltes ganes de menjar-se l'escenari. No hi va haver res a fer, el públic estava obert de cames però a les cames només hi veies les teranyines d'una casa abandonada.

Els discursos de Quintana tenien poca gràcia i semblaven més pensats per passar el tràmit que per connectar amb el públic. Josep Thió no es va moure del seu racó ni per demanar que li apugessin el volum de la guitarra. Xarim Aresté, que va sortir a tocar No vull canviar de pell, va intentar donar ritme al concert amb la seva gesticulació de Keith Richards i la seva guitarra d'afinació oberta, però no se'n va sortir. El millor moment de la nit va ser l'estrofa del Podré tornar enrera? que va cantar David Carabén.

Del grup que hauria pogut marcar el pop-rock català, i establir-ne el motllo, només en queda el plàstic de les impostures que han asfixiat la política catalana

La naturalitat del cantant de Mishima va brillar com un diamant de Tiffanys enmig d'aquell carnaval de bijuteria barata protagonitzat per vells roquers amb el cor ressec de vendre fum i joves narcisistes amb empenta. Personalment, hauria preferit tornar a veure els membres de Sopa destruïts per la mala vida, com aquell dia dels anys 90 que vaig fer de teloner seu a Gata de Gorgos. Com a mínim en el dolor que traspuava la davallada als inferns que va seguir el fracàs del seu disc madrileny hi havia una veritat digna de ser explicada.

Fa molts anys que vaig entendre que els Sopa no estarien mai a l'altura de les expectatives que havien generat, però em va fer pena que convertissin el seu repertori en un karaoke de concurs televisiu. El rock ha de transmetre ganes d'afirmar-se davant l'adversitat i Quintana semblava Jordi Cuixart dient que "ho tornarem a fer" després de declarar en espanyol en el judici del procés. Del grup que hauria pogut marcar el pop-rock català, i establir-ne el motllo, només en queda el plàstic de les impostures que han asfixiat la política catalana.

La gent innocent, quan se sent abandonada, es torna mansoia, i el país que va posar la independència a l'agenda dels partits ha quedat en un estat quasi catatònic. El públic, que era majoritàriament votant de l'1 d'octubre, semblava un gos de carrer que espera a la porta de la casa on va créixer que l'amo surti a tirar-li una rampoina. L'estadi no era un mar de senyeres com en el concert de fa 30 anys, però tal com estan les coses això no hauria tingut cap importància si el grup s'hagués dignat a tocar amb un mínim de sentiment i de bon gust.

No m'estranya que Jordi Amat hagi recomanat la crítica del Luís Hidalgo a El País. Ni tampoc m'estranya que totes les crítiques del concert que he llegit semblin escrites per la mateixa mà complaent i anodina. Els Sopa de Cabra són un producte perfecte per ajudar a anestesiar el país. Si els defectes s'accentuen amb l'edat, és evident que el grup de Gerard Quintana no ha sabut compensar-los amb cap mena de refinament i saviesa. És una mica el full de ruta que els sacerdots de la nova Espanya tenen previst per liquidar el país que va reflotar la llengua i va fer possible el rock català i l'1 d'octubre.

Després de veure Sopa, encara em sembla molt més lògic que Rosalia faci la carrera en l'idioma de Miami, i que quan canta en català, en comptes de donar lliçons de cristianisme reciclat, parli de com li agrada ser milionària.