L’independentisme ha perdut més de 400.000 vots des de les darreres municipals. Això, que d’entrada hauria de ser una mala notícia per a tots els qui aspirem a veure una Catalunya deslligada d’Espanya abans de morir-nos, obre una escletxa a l’esperança. No és cap paradoxa. Només als qui viuen dels partits els ho deu semblar: la gent independentista hi és, però una part ha entès que la millor manera de ser-hi és no fer costat als partits independentistes. Omplir l’abstenció de contingut polític grinyola perquè un vot és una aposta clara per un projecte i una abstenció pot ser qualsevol altra cosa. Però no cal consultar cap bola de cristall per a dir que part de l’abstenció s’explica per la desafecció dels encara independentistes vers la seva classe política, que s’ha sentit còmoda jugant la timba del PSC i ha despullat la campanya del conflicte nacional. Els partits independentistes s’han assegurat de pronunciar la paraula “independència” tot just per a recordar-nos que ells són els qui duen la barretina —i no gaires vegades més, per no haver-s’hi de comprometre—. Els qui entenem que el conflicte nacional ho impregna i deforma tot no hem trobat una campanya tramada per pescar-nos.
Les municipals són importants perquè és la primera vegada que no n’hi ha hagut prou de pronunciar la paraula “independència” sense comprometre-s'hi
Les municipals d’aquest diumenge són importants perquè és la primera vegada que amb això no n’hi ha hagut prou. Un perfil de votant s’ha estimat més el risc de regalar el seu vot al PSC en comptes de votar els qui pretesament són “els seus”. Escarxofats al sofà, els han deixat l’estratègia d’eixamplar la base d’ERC, que durant anys ha comprat el marc de Ciutadans amb la il·lusió d’arrabassar l’hegemonia que un dia tenien els convergents i que, finalment, només ha sembrat el camp perquè el PSC hi plantés les seves pastanagues. També els han deixat l’estratègia pervertidora del llenguatge de Junts que, tot vestint el seu discurs d’una radicalitat pèrfida, han aconseguit que ningú no se’ls cregui. Mentrestant, la CUP, en silenci.
Al final, els convergents sempre salven els mobles, i si sembla que no els salven, és que encara no és el final
Junts —o una part de Junts— s’ha dedicat a afilerar les seves veus al voltant d’un discurs contra ERC en què és ERC en solitari, des del Govern, qui posa punt final al procés. Per tant, Junts no és culpable ni de la frustració ni de la decadència política del moviment independentista. Però els convergents sempre són una mica més llargs. El que d’entrada semblava un desori intern de maneres de fer els ha acabat jugant a favor. Amb una mà han aprofitat l’estratègia de pacificació d’ERC i el PSC per col·locar Xavier Trias —un home que viu tranquil sabent que no veurà la independència— a l’Ajuntament de Barcelona. Amb l’altra poden acusar els republicans de la patacada independentista perquè, a més a més, en el cas dels de Junqueras també és una patacada electoral. A Junts se senten guanyadors dins l’independentisme i és des d’aquí que pretenen tornar a capitalitzar l’estratègia del moviment de la manera que més els agrada: fent llistes unitàries. Al final, els convergents sempre salven els mobles —i si sembla que no els salven, és que encara no és el final—.
El canvi profund arribarà quan l’autocrítica se l’hagi fet el votant independentista. Així, quan tornin els sopars de duro, no quedarà ningú per comprar-los
Uns i altres, però, han aconseguit ancorar en l'inconscient del país la idea que la independència és impossible, que ja no val la pena jugar-s’hi res. És una idea que treballa en el sobreentès que l’any 2017 van fer tot el que era a les seves mans i no se’n van sortir. Els és còmoda. Els estalvia el tràngol d’assumir que van trair la confiança de part dels seus electors per seguir presentant-se com a partits independentistes i perquè en sis anys n’han tingut prou amb dir que volen la independència —sense fer-la— per no pagar electoralment el desengany suscitat pel seu fracàs. Ara es veuen la pedregada a sobre i tornaran a moure les peces —cadascú les seves— per tornar a posar la independència al centre del debat i que sembli una opció versemblant i capaç de mobilitzar als electors, o bé acabar de diluir-se en la Catalunya pacificada, provant de jugar els debats desnacionalitzats millor que els espanyols. Als partits se’ls hi ha demanat autocrítica però el canvi profund arribarà quan l’autocrítica se l’hagi fet el votant independentista. Així, quan tornin els sopars de duro, no quedarà ningú per comprar-los.