Amb les disculpes prèvies per l’oxímoron, gosaria dir que la desconfiança és l’única cosa confiable que tenim. Quan el president Puigdemont va plantejar les bases de la negociació per a la investidura, va deixar clares dues coses: que la desconfiança amb els interlocutors era absoluta, no endebades venim d’una llarga experiència de mentides i promeses fallides; i que qualsevol acord havia de pagar-se a l’avançada, en allò que ell va anomenar “fets comprovables”. De fet, així va estar a punt de naufragar l’acord de la Mesa del Congrés, quan Waterloo tenia el document de sortida del ministeri d’exteriors amb la petició del català a Europa, però no tenia el document d’entrada al Consell de la UE. És a dir, no es podia comprovar que la voluntat del PSOE fos creïble, si no hi havia el segell que la suportés. I així, gràcies a la determinació de Puigdemont de mantenir-se ferm en la desconfiança amb Sánchez, el ministre Albares va extremar la seva diligència, fins aquell moment força mandrosa.

És probable que ara ens trobem en una situació semblant. El dia 19 s’ha d’aprovar l’oficialitat del català, basc i gallec en la reunió del Consell, i han començat a sorgir les adversatives de rigor. Molt bé això de la pluralitat lingüística, és molt bonic diuen, però..., i aleshores Suècia no ho veu clar, França es posa nerviosa, Finlàndia s’ho repensa..., i tots els mitjans de l’Espanya ultrista, convertits en aguerrits salvadors de la pàtria, s’han afanyat a dir que el català naufragarà a Europa perquè els estats no ho volen. Per cert, la histèria d’aquesta Espanya fosca i retrògrada, immune a cap gest d’avançada, instal·lada en la defensa numantina d’un estat colonial i agressiu, s’ha desfermat als nivells del Primer d’Octubre. I, com en aquell moment, han ressorgit les mòmies de Felipe i Guerra, brandant la bandera del NO. En la qüestió de Catalunya, aquests vells mamuts del socialisme no difereixen ni un pam de les cavernes aznarianes.

El català, segons el relat de l’espanyolisme, no s’aprovarà, i no serà per culpa d’Espanya, sinó d’Europa

El català, doncs, segons el relat de l’espanyolisme, no s’aprovarà, i no serà per culpa d’Espanya, sinó d’Europa, i ho diuen amb salivera pavloviana, convençuts que això beneeix la seva secular intransigència lingüística, la qual cosa no és certa i, sobretot, no podem donar per certa en cap cas. Seria letal confiar en el fet que el govern espanyol ho ha intentat tot i, si fracassa, no ha tingut cap culpa del fracàs. Ans al contrari, com ahir mateix exigia Puigdemont, és el govern espanyol qui ha d’esforçar-se al màxim nivell per aconseguir aprovar l’acord, i si fracassés, seria culpa seva. O ens creuen tan ingenus? Algú pot imaginar que amb Sánchez a la presidència de la Unió, i amb tota la força de l’estat —els recursos del qual han utilitzat sense miraments per impedir cap simpatia, ni aproximació a la causa catalana a Europa—, no se superarien les petites traves i es tombaria la petició del català? Quan Espanya vol, pressiona, ofereix oportunitats, bescanvia favors, fa tot allò que ha de fer per defensar els seus interessos. I aquí ha de ser igual. Que no ens venguin sopars de duro a l’estil del ministre Albares dient que, com a prova de bona voluntat, s’ofereix a pagar el cost de l’oficialitat, com si això no fos una exigència prèvia de la mateixa UE amb cada idioma oficial.

En tot cas, hi poden haver traves, dificultats, dubtes, però tot és superable, si Espanya s’hi posa de veritat i juga totes les seves cartes. Al capdavall, Pedro Sánchez no pot permetre's fracassar en l’aprovació del català, si vol mantenir opcions per a la investidura. I si fracassa, serà la seva responsabilitat, la seva culpa, i no la culpa de Suècia...

Afegeixo un darrer element, que introduïa José Antich en el seu article. Potser, per simplificar i facilitar la rapidesa, es podria començar primer amb l’oficialitat del català, atès que ja és l’idioma d’un estat i que no es tracta d’un idioma minoritari, encara que estigui minoritzat. No oblidem que es parla més català que suec o finès al món, per posar dos exemples pertinents. Emperò, més enllà d’aquesta apreciació, l’aprovació de l’oficialitat del català dependrà de la implicació d’Espanya i serà un termòmetre per saber si Sánchez ha entès les regles de joc, o encara creu que pot burlar-les. En tot cas, si fracassa el català, ai las, Pedrito, ai las la investidura...