Les intenses i desenfocades discussions sorgides a partir de la proposta de reforma del Codi Penal ens estan portant, una vegada més, a mirar el dit en lloc de centrar-nos en la lluna i això, sens dubte, és un èxit de comunicació política per part d'aquells als qui el moment els importa més que el futur. Tanmateix, és un absolut fracàs des d'una perspectiva jurídica que, en definitiva, és la que a mi m'interessa i que hauria de ser la que ens hauria de preocupar com a ciutadans potencials subjectes passius de tal reforma, és a dir, com a destinataris d'una reforma que criminalitzarà l'exercici de drets fonamentals tals com el de manifestació.

Caldrà fer un pronunciament seriós sobre la reforma, una vegada el text definitiu surti publicat al Butlletí Oficial de l'Estat, després de les esmenes que hi hagi, o no, corregits despropòsits tècnics de pes, errors que fins i tot representen una puntada de peu al diccionari i a la lògica, perquè obren vies imprevisibles a l'hora d'interpretar i aplicar unes normes noves que, com dic, serviran per criminalitzar, entre altres coses, el dret a la protesta.

En tot cas, és important anar deixant clares algunes coses com que no es tracta d'una reforma/derogació amb clares finalitats derogatòries i sí una mena de document transaccional d'aquests que tan hàbilment realitzen els polítics, però que en el pla jurídic només serveixen per enredar més les coses.

És efectiu que la reforma genera una derogació, però, igualment, és també cert que és una derogació complexa, poc clara, amb profundes llacunes tècniques que seran el caldo de cultiu per a resolucions discrepants i fins i tot desenraonades sobre com han d'aplicar-se els criteris derogatoris, en quins casos i amb quines conseqüències. Derogar és molt més senzill que el que es proposa en el text al qual hem tingut accés i que tanta polèmica està generant.

Un altre tant passa amb la nova concepció penal del que poden arribar a ser uns desordres públics agreujats que penalitzen, fins i tot, per exemple, "actes de violència o intimidació sobre les coses"; desconec com es pot intimidar una cosa i exercir violència sobre aquesta, seria més aviat un delicte de resultat, és a dir un delicte de danys, que ja està contemplat específicament en el Codi Penal.

La tècnica legislativa és pobra, més aviat dolenta i com dic, serà el caldo de cultiu per a una sèrie de procediments que l'únic que aconseguiran és restringir, més si cap, alguns drets fonamentals

La tècnica legislativa és pobra, més aviat dolenta i, com dic, serà el caldo de cultiu per a una sèrie de procediments que l'únic que aconseguiran és restringir, més si cap, alguns drets fonamentals, penalitzant ara com a delicte conductes que ja estan específicament sancionades a nivell administratiu en l'anomenada "Llei Mordassa".

Dit més clarament: uns mateixos fets podran, una vegada entri en vigor la reforma, ser constitutius d'infracció administrativa i penal, amb el que, a més, es vulnera la prohibició de sancionar dues vegades pels mateixos fets —non bis in idem— almenys en els termes en què ho prohibeixen tant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) com el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Sí, ja sé que a Espanya es té una altra concepció del non bis in idem —es permet sancionar uns mateixos fets en dues jurisdiccions diferents— però la configuració espanyola d'aquest dret fonamental està en procés de revisió a partir de la sòlida jurisprudència tant del TJUE com del TEDH.

Com si res d'això no fos suficient, la reforma ve a generar problemes de proporcionalitat que, sens dubte, no s'han tingut en consideració i que afecten, igualment, els condemnats i alguns dels exiliats. M'explicaré: a partir de la reforma, un acusat exclusivament de malversació es veuria exposat a una pena superior a aquells que van ser condemnats també per sedició. Soc conscient que no ha existit malversació, però això al Suprem no li va importar i, per tant, hem de tenir en compte que la pena prevista per a uns fets que, fins i tot d'haver-se efectuat, no van ocasionar cap dany o perjudici econòmic a l'administració, és absolutament desproporcionada.

Una eventual condemna només per malversació donaria lloc a una pena d'inhabilitació absoluta, inclosa la pèrdua del dret de sufragi passiu d'entre quinze i trenta anys. Aquest període de pèrdua del dret de sufragi passiu seria fins i tot superior al dels qui han estat condemnats pels delictes de sedició i malversació. La pena de presó, de fins a dotze anys, podria arribar a resultar també molt superior a la dels qui van ser condemnats també pel delicte de sedició. La desproporció és evident.

Però més encara, si prenem en consideració que el delicte de sedició seria derogat, els qui no han estat encara jutjats podrien ser-ho per malversació, però, en principi i tret del que vulgui fer el Tribunal Suprem, no per sedició ni per desordres agreujats, tipus penal inexistent en el moment dels fets; davant d'aquesta situació ja comencen a sorgir els imaginatius que pretenen una nova acusació, aquesta vegada per conspiració per a la rebel·lió.

A més, aquesta reforma, amb nom i cognom, generarà altres problemes interpretatius que no s'han tingut en compte i, especialment, si tenim en consideració que la sentència del Suprem del 14 d'octubre de 2019 va raonar que "la proposta de l'Advocacia de l'Estat, que veu en la relació entre els delictes de sedició i malversació un concurs medial, és correcta. Hi ha raons dogmàtiques per considerar encertada aquesta opció, en la mesura que existeix una indubtable relació instrumental que atreu aquest tractament penal. Totes les despeses estaven dirigides a fer realitat el pla estratègic del referèndum. Les partides habilitades estaven necessàriament destinades a aquesta finalitat."

Una vegada més, ens fan mirar el dit en lloc de la lluna perquè el nom que se li vulgui posar als fets no és rellevant, sinó que ho són els mateixos fets i aquests no tenen encaix penal en cap codi de cap país europeu

Retocar el codi penal no és el mateix que potinejar-lo, les conseqüències solen ser pitjors que els mals que s'intentaven guarir i aquesta proposta de forma apunta, justament, en aquesta direcció. Mentre tota aquesta instal·lació d'un concret relat polític es va realitzant, es comença, en paral·lel, a justificar cap al votant nacionalista espanyol la idea que amb aquesta reforma s'aconseguirà més fàcilment el lliurament del president Puigdemont; una vegada més, les coses no passen de ser un interessat relat desproveït de qualsevol base jurídica i assentat en un profund desconeixement de la realitat judicial més enllà del Pirineu.

La defensa en l'exili va començar estructurant-se davant, entre altres, un delicte de rebel·lió i malversació; després dels èxits a Bèlgica i Alemanya es va passar a ser-ho per sedició i malversació. Forçats pel Consell d'Europa, es van concedir una sèrie d'indults que van permetre l'excarceració dels presos polítics catalans i, ara, es procedeix a derogar la sedició —per poc democràtica i no ser homogènia amb la resta dels països de la Unió Europea— amb el que la persecució dels exiliats s'haurà de reestructurar entorn d'una altra bastida jurídica.

Un recorregut així de tortuós l'únic que ve a demostrar és allò que sempre hem sostingut davant els tribunals europeus: estem davant una persecució política i les normes, així com la seva interpretació, es van canviant per intentar aconseguir la finalitat perseguida que no és cap altra que la de ficar Puigdemont a la presó. No ho aconseguiran.

Dit tot l'anterior, l'autènticament rellevant és que, una vegada més, ens fan mirar el dit en lloc de la lluna perquè el nom que se li vulgui posar als fets no és rellevant, sinó que ho són els mateixos fets i aquests no tenen encaix penal en cap codi de cap país europeu... Si els fets d'octubre de 2017 no eren ni són delictius què més dona una o una altra configuració penal?

Acceptar que el que es va fer l'octubre de 2017 era delicte i que la solució passa per una derogació no és més que comprar el relat del contrari i rendir-se davant aquest, en lloc de defensar que votar mai podrà ser delicte, ni abans ni ara... són els fets els que no són delictius, el nom que els donem poc importa, com poc importarà a Europa.