Aquest cap de setmana vaig llegir un altre article de López Burniol que em va recordar els vells temps del procés, quan coincidíem a les tertúlies de Catalunya Ràdio i ell defensava que els nois de Podemos regenerarien la política espanyola. Llavors Burniol intentava ressuscitar, amb la complicitat de molts processistes, el ressentiment social que va ensorrar la Catalunya dels anys 20 i 30. Tot s’hi valia per empastifar el debat sobre l’autodeterminació, fins i tot la comèdia autopunitiva de Jordi Pujol que ara intenten rehabilitar els mateixos que van mirar de quedar-se el seu partit, encara que fos amb un altre nom.
Burniol es queixa que els nois de Pablo Iglesias fan mal a la credibilitat de Pedro Sánchez. Diu que el PSOE prou feina té amb ERC per haver d’aguantar uns socis de govern tan irresponsables. Els seus articles cada dia em recorden més la placa "por los caídos de España" que hi havia al Cercle del Liceu. L’altre dia la buscava, discretament, i no la vaig trobar. Vaig pensar que potser l'han fotut a la paperera de la Història per congraciar-se amb les tàctiques pacificadores del PSOE. Si el Valle de los Caídos ara l'hem d’aprendre a anomenar Valle de Cuelgamuros, i l’Aeroport del Prat intenta fer-se dir Josep Tarradellas, tot pot arribar a ser.
L'únic motiu pel qual els nois de Puigdemont no s’han rendit encara és perquè no manen prou
La qüestió és que Podemos comença a molestar a Madrid amb la mateixa hipocresia que aquí molesten Ada Colau i els nois d’Oriol Junqueras. Per exemple, ara està de moda cagar-se en les superilles de Barcelona, però no m’estranyaria que d’aquí a pocs anys els llepaculs mediàtics de Xavier Trias vagin explicant que són un gran invent. Amb el modernisme va passar igual. Fins que la Transició no va tenir Barcelona sota control, la Sagrada Família i els seus germans petits van ser considerats bunyols per la pedanteria militant. És el que li venia a dir Joan Tardà a Pilar Rahola quan li explicava que si ERC es clava una patacada electoral, el partit haurà de fer una “reflexió.”
Tardà sap que l’únic motiu pel qual els nois de Puigdemont no s’han rendit encara és perquè no manen prou. De fet, sap que si els nois de CiU arriben a manar, la seva rendició serà molt més dura que la d’ERC. Fins i tot és possible que el to baix i una mica místic que Tatxo Benet ha pres darrerament tingui a veure amb la constatació que ha estat barroerament utilitzat. El menyspreu de Burniol pels seus vells amics de Podemos és un bon termòmetre de la impaciència que traspuen els arquitectes de la pacificació. La prova que els ressuscitats de l’antiga CiU són ninots de Madrid és l’entusiasme que la caiguda de Laura Borràs genera entre els mateixos que van abandonar Pujol.
N’hi ha prou de passar de tant en tant per Barcelona per veure que la capital de Catalunya s’està despertant i que aviat recuperarà el vell encant de sempre. Barcelona ha passat una època dolenta perquè la pandèmia va agreujar el dol per les mentides del procés, i va matar un bon grapat d’avis cultes i socialment actius que s’havien compromès amb la independència. Barcelona va tenir els seus millors anys quan els estrangers es pensaven que aspirava a representar un país lliure. No hi ha res més capitalista que l’esperança, ni res més perillós que una nació sotmesa amb una classe indígena emprenedora i enriquida.
L’estat espanyol vol capitalitzar el renaixement de Barcelona per donar la culpa a l’independentisme
Ara mateix la millor opció per a Barcelona és gaudir d’un caos controlat davant l’Espanya del 155. L’altre dia un senyor del Putxet em deia: "El més semblant a no tenir alcalde és tenir Colau, i això ens va millor que qualsevol de les alternatives disponibles". Vam estar d’acord que hem de deixar que l’energia de la globalització i els beneficis de la guerra d’Ucraïna reparteixin sort sense que els intermediaris de Madrid hi puguin posar gaire les grapes. Burniol i els seus pacificadors, esclar, somnien d’eliminar tot el que no faci pudor de 1978, igual que Madrid somia de convertir-se en la capital més blanqueta i culturalment més homogènia d’Occident.
El millor antídot contra el somni totalitari de l’Espanya eterna és deixar que els estrangers entrin a sac a Barcelona, mentre els peluts de Pablo Iglesias i els nois d’Oriol Junqueras xipollegen en les institucions de 1978. És un còctel menys perillós que donar aire a les mòmies repintades dels temps de Tejero i la Loapa. L’estat espanyol vol capitalitzar el renaixement de Barcelona per donar la culpa a l’independentisme, i necessita quatre plomes sioux perquè no sembli que el saqueig ens ve imposat de fora. Però el renaixement de Barcelona no l’ha de poder capitalitzar ningú, ha de ser una simple venjança de la geografia i de la història.