Hem de reconèixer que el franquisme no només va guanyar la guerra i després ho va deixar tot "atado y bien atado", sinó que, a més i molt més important, va deixar una societat tan malalta que mig segle després resta indiferent si no aplaudeix la delinqüència dels poderosos. El debat parlamentari d’aquesta setmana a Madrid es titulava “debate de política general sobre el estado de la nación” i quan han transcendit fets que posen objectivament de manifest com de podrit està el sistema polític amb connivència judicial, els mitjans principals han callat o hi han passat de puntetes i al Congrés dels Diputats, també els mateixos perjudicats, han preferit mirar cap a una altra banda. Han aparegut noms i cognoms de jutges coneixedors i còmplices de la guerra bruta de la policia contra representants electes; hem conegut com dirigents del partit més corrupte d’Europa maquinaven amb el poder judicial afí perquè tal jutge i no tal altre assumís els seus casos de corrupció; ha quedat demostrat com es va intervenir per adulterar diversos processos electorals i com jutges i policies celebren haver impedit la reelecció de Xavier Trias com a alcalde de Barcelona. I no ha funcionat cap organisme de contrapoder. Ni el Consell General del Poder Judicial, ni la Fiscalia, ni el Ministeri de l’Interior, ni tan sols el defensor del poble. Als Estats Units, els que van participar en la trama russa per ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions van ser condemnats a penes de presó. Aquí, absolutament res de res i cap voluntat de rectificació, més aviat la constatació que això continuarà funcionant de la mateixa manera.

L’advocat general de la Unió Europea, Richard de la Tour, ha donat la raó al magistrat Llarena en l’afer de les euroordres, argumentant que “una autoritat judicial no pot denegar l’execució d’una ordre de detenció europea basant-se en el risc de vulneració del dret a un procés equitatiu de la persona reclamada, si no es demostra l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades que afectin el sistema judicial de l’estat membre emissor”. Amb tot el que ha transcendit de persecució política, ideològica i prevaricació judicial, si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea no és capaç d’observar les deficiències sistèmiques de la justícia espanyola haurem de concloure que la regressió democràtica s’escampa com una metàstasi.

Amb tot el que ha transcendit de persecució política, ideològica i prevaricació judicial, si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea no és capaç d’observar les deficiències sistèmiques de la justícia espanyola haurem de concloure que la regressió democràtica s’escampa com una metàstasi

La democràcia a Espanya ha esdevingut de facto un simulacre parlamentari per tenir la gent entretinguda i on s’intercanvien missatges publicitaris aviam qui guanya, però el poder segueix intacte. En la peça teatral d’aquesta setmana, Pedro Sánchez ha sortit guanyador com el Barça va sortir del Bernabéu havent golejat el Madrid. “Anem per la Lliga”, va dir llavors el president Laporta; “Vamos a por todas”, ha dit el president Sánchez. En el cas del Barça, l’optimisme va durar poques setmanes. Els blaugrana van perdre a casa amb el Cadis i la crua realitat es va acabar imposant, com s’acabarà imposant en l’escenari polític. Cap govern resisteix una crisi com l’actual per molts conills que tregui el president del barret i, segons tots els entesos, el pitjor encara ha d’arribar. Sense plantejar cap canvi estructural, ni tan sols la derogació de la llei mordassa, Sánchez ha aconseguit uns quants titulars propagandístics que li permeten trencar l’espiral pessimista propiciada per les eleccions andaluses, però arribarà la tardor i tot serà encara més car. Sembla que els socialistes no escarmenten. Sánchez ha fet exactament el mateix que Zapatero en plena crisi del 2009 i en el mateix debat. Zapatero va repartir xavalla i va prometre mil i una mesures per afavorir les classes mitjanes, però, un any després, la Sra. Merkel el va obligar a fer la retallada social més bèstia de la història i a canviar la Constitució per obligar els governs espanyols a pagar el deute abans que les pensions. I com no podia ser d’una altra manera, tot seguit Zapatero va cedir el pas a M.Rajoy per presidir el Govern més corrupte i infame de la història, com els fets que s’han anat coneixent han demostrat. I ara ens trobem en la mateixa situació, de desgast socialista i d’incomprensible ascens demoscòpic del partit dels facinerosos. A Núñez Feijóo li ha anat molt bé no haver de parlar al Congrés, primer perquè no té res a dir i perquè l’estratègia del Partit Popular es limita a deixar que el Govern de Sánchez es cogui en la seva pròpia salsa. Els estrategs encarregats per les altures de recuperar l’executiu per a la dreta extrema van descavalcar Casado perquè no callava i a Feijóo li han ordenat que calli tant com pugui, perquè si parla, la pot vessar i perquè només necessita esperar, atès que bona part de la societat espanyola, tal com s’expressa a les enquestes, enyora la indecència.

PD.: No comento en aquest article la reunió dels presidents Sánchez-Aragonès perquè no he estat capaç d’esbrinar què s’han dit més enllà de convocar la taula de diàleg abans de començar. Així que per això no calia la reunió, per dir que el diàleg és necessari, tampoc, i si no tenen res més a dir, doncs jo tampoc.