Viatjar lluny no esborra allò viscut a la terra on s’ha nascut, només te n'allunya. De la mateixa manera que pintar una casa no canvia el que hi ha succeït a dins. T’ajuda, això sí, a prendre’n perspectiva, a vore-ho diferent. Amb tot, la vivència viatja amb tu perquè, de fet, és amb tu i t’ha fet com ets, que tampoc no està tan malament.

Per a curar-te o rescabalar-te una mica et cal distància, certament, la mateixa distància que quan t’allunyes dels fets i persones et fa, de vegades i a la vegada, enyorar-los. La memòria quan vol és molt punyetera i només recorda los bons moments de les males experiències. Et cal una distància, sí, però quan més te n’allunyes més menuda veus la vida de la qual has de marxar per a resistir-la i que tanmateix necessitaries, pel mateix motiu. I et toca sobreviure quan el que voldries és simplement viure i que el verb perdés lo prefix.

Llavors, t’imagines sent la teua millor amiga que et parla per a dir-te que no et face por caminar sola, que no tingues temor que t'agrade

Les bombes es llancen, no cauen. Les dones són assassinades, no es moren. La crisi econòmica no arriba, es provoca i les amistats no s’acaben, es descuiden. La gent sempre et diu que no voldria fer-te mal quan estan a punt de fer-te’l o directament ja te l’han fet. La qüestió és si et pesa més lo dolor o l’estima. Si l’amor és prou gran per a perdonar el patiment causat. En tot cas, he hagut d’aprendre a desestimar-te per a no perdre’m. Ara, estic prou lluny de tu com perquè no m’arriben los teus braços, ni per a abraçar-me ni per a esgarrapar-me.

Les cuques de llum que els pescadors enganxen a la punta de la canya plantada a la platja, de nit semblen planetes verds que s’han despenjat de la seua el·líptica i es queden suspesos arran d’aigua. I així, mentre mires un cel nocturn ple de nous puntets i una mar immensa, t’adones que tan sols la natura, i només a mitges, compensa l’absència.

Llavors, t’imagines sent la teua millor amiga que et parla per a dir-te que no et face por caminar sola, que no tingues temor que t'agrade. I que al mateix temps estimes la companyia de la gent que el camí et posa davant teu. Que sàpigues tornar sempre a les persones, noves i velles, des del teu món interior i quan te les retrobes, pugues tornar a beure aigua fresca de la mateixa font i enfoques de nou la mirada. I, aleshores, la teua mirada farà una trena amb la vida.