La fórmula màgica per a la governabilitat no existeix, però al final d'una campanya de municipals i a l'inici de la de les generals veiem com a la desesperada es van recol·locant o apareixent les peces dels puzles. Que Ada Colau proposi l'ocurrència d'anar repartint-se el temps de l'alcaldia només denota el que veu que li cau a sobre a ella i a tota la colla de col·locats, que es quedaran sense feina si finalment Trias és alcalde. Cal lloar en aquest sentit la dignitat de Collboni i de Maragall, que s'han negat a participar en aquesta animalada, que, per cert, la mateixa alcaldessa va rebutjar fa una legislatura.
I de la mateixa manera podem parlar d'altres participants en les pròximes eleccions: o és que algú pot deixar de suposar que la principal preocupació de Yolanda Díaz no és ocupar el primer lloc en la seva llista (foto inclosa) i així assegurar-se que encara que, com es va entreveient, abandoni les tasques de govern, sempre li quedarà el Congrés? I encara que potser podria, en un altre cas, servir-se de les portes giratòries que tant va criticar, no és tan nècia per no saber que aquestes portes funcionen només en la part dreta de l'hemicicle, a tot estirar en el PSOE més envellit.
S'ha d'entendre que rere aquestes actituds s'amaga sempre, a més de l'ànsia de poder, la necessitat de sobreviure
Tampoc no es pot entendre d'una altra manera que com a necessitat el que ha passat a Ciutadans: que el seu portaveu salti del vaixell en què es va instal·lar quan es va apartar d'un PP en hores baixes, per tornar-hi ara, cinc dies després de la fugida, ara que sembla que el vent li és favorable, es titllaria en qualsevol altre context d'actitud mercenària. Com en el futbol, s'ha d'entendre que rere aquestes actituds s'amaga sempre, a més de l'ànsia de poder, la necessitat de sobreviure.
Una necessitat ben humana, perquè ells, com el comú, han de pagar les hipoteques, les escoles dels seus fills o els aliments del rebost. En el seu cas, a més, l'allunyament de l'activitat professional (si n'hi va haver, perquè alguns no van arribar mai a tenir-la, i això és el més greu) provoca la desaparició de les possibilitats de reenganxar-se, i sovint també les ganes. Moqueta, focus i un sou cada vegada més inassequible fora dels organismes i institucions públics els obliguen a adoptar el paper de l'auca que toqui.
Així, canvis com els d'altres èpoques tornaran a fer serrar les dents de més d'un. I no és per riure, menys encara per alegrar-se'n: hi hauria d'haver alguns mecanismes menys traumàtics de reinserció al món laboral per a la gent que surt de la política, ja que, si no, l'adherència al càrrec i la cadira redunden en perjudici de tots, perquè la seva ànima, venuda al millor postor, es transforma en corrosiu per a una vida pública digna i exemplaritzant, aquesta en la qual quedar-se una mica i sortir amb gràcia permetria a una majoria passar per la responsabilitat i adonar-se que no tot són llums. Sí, més o menys com diu la CUP, però amb una imatge i una idea si és possible una mica més ordenades. Així, a més dels polítics, també la resta podríem sobreviure.