L’inici de l’estiu a Barcelona ha estat marcat, una vegada més, pels grans esdeveniments. Després de l’experiment fallit —i desorbitadament car per a les nostres butxaques— de la Copa Amèrica de vela, hem passat a acollir la visita del Papa i la sortida del Tour de França, que ha omplert la ciutat durant tres dies de desenes de milers d’aficionats al ciclisme delerosos de veure els Pogačar, Vingegaard i companyia. A canvi d’una aportació oficial de 9,6 milions d’euros —una xifra que es calcula que podria ser del doble—, els barcelonins ens emportem l’enèsim espot de promoció de la nostra ciutat, una ciutat a qui, justament, no li cal ni un sol microsegon més d’exposició mediàtica.
Rere aquesta façana lluent i instagramejable, però, hi trobem els malabarismes de les més de 260.000 famílies que viuen a la ciutat, que han de fer autèntics esforços per sobreviure a les dotze setmanes de vacances escolars. El cost mitjà d’un casal d’estiu a la ciutat s’enfila als sis-cents euros mensuals per infant, cosa que suposa una sagnia per a qualsevol economia familiar i converteix aquesta necessitat en un luxe asiàtic. Una ciutat que presumeix de tenir superàvit econòmic —51,8 milions d’euros l’any passat— no hauria de permetre que milers de ciutadans vagin amb l’aigua al coll per fer possible la conciliació entre feina i família. Algun grup de l’oposició ha plantejat darrerament la bonificació dels casals d’estiu amb diners provinents de la taxa turística. La pregunta és per què el govern municipal no ho ha aplicat molt abans per iniciativa pròpia.
Barcelona està minuciosament dissenyada per enlluernar els visitants, però fa temps que ha deixat de ser amable per als seus veïns i veïnes. A l’estiu, aquesta antipatia s’agreuja i s’aguditza
L’alternativa als preus prohibitius dels casals d’estiu passa, en moltes ocasions, per activar els avis, que acaben exercint sovint de superherois amb capa. Altre cop, però, topem amb un problema notori. Barcelona està minuciosament dissenyada per enlluernar els visitants, però fa temps que ha deixat de ser amable per als seus veïns i veïnes. A l’estiu, aquesta antipatia s’agreuja i s’aguditza. En una ciutat on la xafogor s'intensifica cada any una mica més, les alternatives gratuïtes no poden limitar-se a algun parc infantil amb sortidors d’aigua amb més ocupants per metre quadrat que un concert de Bad Bunny.
El tinent d’alcalde Albert Batlle va suggerir fa unes setmanes una alternativa, segons ell, infal·lible: passar els estius tancats a El Corte Inglés. Li suggeriria que provés d’endur-se un parell d’infants a repassar marques de perfums a la planta 0 d’aquesta gran superfície. Tinc la lleugera sospita que el seu optimisme inicial quedaria ràpidament diluït.
Els nostres governants no poden limitar Barcelona a un simple aparador. Quan ho fan, s’obliden d’una obvietat: els turistes arriben i se’n van, però qui es queda som nosaltres.